FOT-LI POU

Dany col·lateral

Una de les conseqüències inesperades de l'exhibició del Barça contra el Llevant ha estat la confirmació oficial que la temporada passada, durant l'absència de Tito Vilanova per culpa del càncer, el vestidor va deixar de treballar amb la intensitat necessària per competir contra equips com el Bayern de Munic. "A l'esport no hi ha gaires secrets", em deia fa uns mesos un futbolista que ja fa uns quants anys que belluga. És a dir, si ets el Barça i et relaxes pots guanyar la lliga espanyola gràcies a la qualitat descomunal dels jugadors i al coixí de punts acumulat en la primera part del curs (quan tothom anava al cent per cent), però quan et creues amb un equip del teu mateix nivell no tens cap opció. A Munic es pencava com sempre, a Barcelona no.

El Barça de Gerardo Martino només ha necessitat tres quarts d'hora per despullar el Barça de la primavera passada. El principal dany col·lateral del set a zero contra el Llevant ha estat la credibilitat del Barça de la segona meitat del curs passat. Només veient la primera part de l'equip va quedar clar que hi tornava a haver un entrenador amb carisma i capacitat de lideratge al vestidor. Fa uns mesos els jugadors es van omplir la boca proclamant la seva voluntat de comprometre's encara més per tirar endavant la temporada i compensar l'absència del primer entrenador, però a mesura que passaven les setmanes, i com segurament hauria passat en qualsevol grup de treball, sense un cap que marqués el camí va ser molt difícil mantenir la tensió professional. Xavi ho ha reconegut i malgrat que ara ja no s'hi pot fer res està bé que un dels pesos pesants de la plantilla de tant en tant faci un exercici d'autocrítica.

Potser hauria estat bé fer un crit d'alerta quan encara es podia redreçar el rumb, potser els capitans o la direcció esportiva haurien pogut fer algun moviment per recuperar la iniciativa, potser no es van atrevir a posar en dubte la capacitat de Jordi Roura per fer la feina que va decidir assumir quan no en tenia cap obligació, potser la situació -tan delicada i difícil d'encaixar- va superar els uns i els altres i per això van fer veure que tot anava bé. En fi, ara tant és. Ara el que toca és seguir la línia que ha marcat Gerardo Martino i que en el primer partit oficial va significar atropellar el rival com els bells/vells temps. El rival d'aquesta matinada (l'horari és de frenopàtic) té molt més nivell i hi ha en joc bona part d'una competició, però si el Barça surt al Calderón a jugar amb la intensitat de diumenge, l'Atlètic de Madrid té poques opcions. Com en els vells/bells temps.

El + vist

El + comentat