Dintre de la cautela a què ens ha obligat el degoteig malai de rumors d'interessos i de traspassos en el futbol, el fet que s'hagi especulat amb un futur anglès per a Iniesta és un indicador del canvi de xip que s'ha instal·lat en el territori Premier. Mesut Özil, si bé ha aterrat en un dels equips pioners de la revolta conceptual a Anglaterra, és l'últim element d'una relació en què també figuren els Eriksen, Cazorla, Coutinho o Óscar, i que denota la simptomàtica pujada en la cotització en lliures d'un tipus concret de jugador: mitjapunta o home de banda, ràpid, hàbil, tocador, amb arribada. Al mateix temps, es continuen produint tics que evoquen el football més ranci, el de la gespa impracticable i els migcampistes amb torticoli. Un dels noms que la premsa britànica va llançar com a substitut de Paolo Di Canio al Sunderland va ser el de Tony Pulis, l'artífex de l' stone football de l'Stoke City.
Quan Marc Muniesa va acceptar una proposta dels Potters que semblava antinatural, el selvatà va revelar que Mark Hughes l'havia atret amb una idea de construcció del joc teòricament allunyada de la de Pulis. Als onzes del gal·lès, però, es mantenen sòlids Robert Huth i Ryan Shawcross (metre noranta-u per cap), mentre que, per acompanyar o rellevar l'espàrrec Peter Crouch en punta, Hughes va reclutar un davanter tan alt com els dos centrals, l'austríac Marko Arnautovic. Ara l'exfutbolista del Barça diu davant dels micròfons que Muniesa "té, sense dubte, habilitat tècnica" però ha de fer feina diària al gimnàs per adaptar-se a la Premier League.
Al Wigan post Robert Martínez, un dels primers fitxatges de l'escocès Owen Coyle va ser Grant Holt, un tanc tan llarg (1,85) com ample procedent del Norwich de Chris Hughton, que va passar de ser jutjat com a "tècnic tàcticament intel·ligent", segons la premsa local, a declarar que l'estabilitat del club passava per sobre de qualsevol discussió estilística.
Establir un dogma, una tendència, requereix una feina molt profunda. Com recull Ricard Torquemada a Fórmula Barça , inserir en un conjunt, sense cap més fissura que lleus variacions tàctiques en funció dels escenaris de partit, una determinada filosofia de joc, requereix una feina intensa i duradora que comença en la base i va molt més enllà de les declaracions admiratives i la decisió d'una determinada situació dels jugadors al camp.
El passing game és tan antic com el joc mateix: els professionals escocesos que varen arribar a la Football League en els seus primers anys van exportar un estil combinatiu oposat al dríbling, l'individualisme i l'empenta anglesa. Però perquè els supporters del segle XXI a Swansea i a Wigan s'habituessin a no aixecar el coll cap amunt, Martínez va haver de redefinir rols, importar jugadors catalans i un porter holandès i resistir les envestides dels vells fanàtics del 4-4-2 i el get rid of it . Ara Laudrup diu a les rodes de premsa, amb naturalitat, que el futbol depèn de l'habilitat tècnica i l'actitud del jugador.
Totes les aproximacions al joc són igualment legítimes. Tant construir una filosofia que marqui l'evolució del futbol com utilitzar estratègies més directes per obtenir resultats a curt o mitjà termini suposa, per a l'entrenador, la mateixa aproximació: conèixer a fons els efectius de què disposa i pot disposar i obrar en conseqüència. Per tant, hurra per als honestos, de nom Stoke, West Ham o Barça. A We are the Catalans , jugadors i tècnics del país que han passat per Anglaterra parlen d'un país que admira el tiqui-taca tant com se sent ferit en l'orgull pel fet que una evolució decisiva del seu national game hagi vingut de sud enllà. Però també parlen de tècnics que van iniciar pretemporades agafats a la bandera del toc per abandonar-la en un 0-2 al descans del primer partit de lliga, o dels que disposen un 4-3-3 sense un control exhaustiu dels automatismes que imposa.
Esbombar que toques queda bé, però, al loro , que no els ensarronin.
