Unes setmanes abans que l'estiu aturés la cadena de muntatge futbolística, el cor de Ramón Alberto Aguirre Suárez va deixar de funcionar. El lector de certa edat associarà aviat els cognoms d'aquest despietat central argentí als del seu soci a la ruda defensa del Granada 1973-74, l'uruguaià Julio Walter Montero Castillo. Quan en els diumenges a la nit en blanc i negre els homes de Joseíto protagonitzaven l'únic duel televisat de la setmana, era fàcil que quedessin en la retina de l'espectador les accions marcials dels dos elements, que aquell any van sumar més amonestacions que gols els dos màxims realitzadors de l'equip. I, amb tot, de gols abundants i plàstics també en va realitzar, el Granada dels setanta. L'aragonès Enrique Porta, que va militar més tard al Terrassa, va guanyar el Pitxitxi de la Lliga 1971-72 amb 20 gols en 31 partits. De molts gols de Porta, però, no en queden imatges. El doctor en comunicació audiovisual Joseba Bonaut recorda, en un acurat treball sobre televisió i esport a Espanya, que, abans que Pedro Ruiz obrís Estudio estadio el 1972, Ayer domingo filmava només 30 minuts de partit.
Anar a l'estadi
Durant dècades van conviure dos escenaris romàntics. La televisió ja coneixia el poder i l'èxit del futbol, del seu dramatisme, de les passions (narcòtiques o no) que generava, però l'absència de competència derivava en l'exposició mesurada de l'esport a la petita pantalla. Paral·lelament (i conseqüent), l'aficionat satisfeia la seva necessitat anant a gaudir del partit a l'estadi. Amb la memòria i un tiquet arrugat com a únics testimonis, s'edificava l'orgull de compartir en silenci amb els veïns de localitat gols impossibles, dríblings artístics i galopades equines. El Trinche Carlovich i Robin Friday van jugar durant els anys setanta i ara són el Sankt Pauli dels contes futbolístics explicats a la vora del foc.
Els canals autonòmics van començar a retransmetre partits de Segona Divisió a mitjans dels vuitanta, per brindar una finestra de suport als conjunts locals. Poc després, però, canals públics i privats, pròxims i llunyans, van haver de recórrer a partits de divisions inferiors per poder programar un producte que el públic, suposadament, sol·licitava en massa. Televisions privades i plataformes digitals van introduir en el mercat dels drets una competència sense treva, com el joc d'Aguirre Suárez. Els preus es van disparar, i van deixar molts dels antics operadors com un adversari de Montero Castillo després d'un batzac a la tíbia. Tothom volia pilota, però, a més, l'esforç econòmic no acabava en la batalla dels drets, sinó que tan decisiu com tenir el producte era embolicar-lo bé.
Des de les minicàmeres fins a les càmeres superlentes i l'HD, els progressos tecnològics han fet del futbol un material televisiu fabulós, en què les imatges amplifiquen els gestos i les accions de la gespa per construir un discurs narratiu semicinematogràfic. Per a un públic nascut, crescut i integrat en un món audiovisual, l'experiència del partit televisat acaba sent un contrast molt poderós amb la visió presencial.
El 1967, Jorge Luis Borges i Adolfo Bioy Casares van parir un conte en què dibuixaven la desaparició del futbol real i la seva substitució per un campionat televisat i radiat, en què actors feien de jugadors i en què tots els resultats eren guionats. El relat s'anomena Esse est percipi , (ser és ser percebut). La televisió ofereix futbol a dojo i, sovint, partits amb poc públic a l'estadi i una audiència modesta. Però el títol del conte sembla gravat amb foc en la nostra societat televisiva: percipi és sortir a la tele, el ser o no ser digital. Així, potser no sorprèn tant que siguin majoria creixent els que ho volen tot televisat, també la final del torneig on juga el nen.
