Assumir una cosa com a certa (en aquest cas, que el Barça és gairebé impossible d'aturar, plantegis el partit com el plantegis) no ha de voler dir necessàriament que un rival que visita el Camp Nou no surti amb la total convicció que alguna cosa, per poc que sigui, podrà fer contra aquest equip que s'està acostumant a resoldre en un inici en tromba, tots els seus compromisos.
L'Almeria va voler demostrar que no tenia por d'aquest Barça, com a rebel·lió a la certesa de saber-se inferior. Va avançar les línies, va sortir a buscar la pilota. Tan a dalt com fos necessari, ignorant la naturalesa suïcida d'aquesta decisió. Dibuixat en un 1-4-2-3-1, va voler mantenir un bloc ofensiu, amb arribada de quatre homes. Però no va saber trobar l'equilibri en un doble pivot distret amb els marcatges individuals a Xavi i Iniesta. Oltra va manar a Vargas que perseguís Xavi, i a Mo que anés darrere d'Iniesta. Es moguessin per on es moguessin.
Desordre i espais
Aquestes dues premisses, l'arribada dels homes de la mitja punta a les accions d'atac que dirigia Goitom i el seguiment detectivesc sobre els dos migcampistes culers, van trencar l'Almeria de seguida, el van fer fràgil, vulnerable arreu.
Quan es pressionava la sortida des de Pinto, no ho feia en bloc. Superada la primera línia de pressió, tímida, s'acabaven els problemes per al Barça, perquè ningú més pressionava. Conscients de l'atenció que se'ls dedicava, Iniesta i Xavi van moure's amb intel·ligència i solidaritat per habilitar altres companys, van deixar-se perseguir per distanciar el doble pivot, fraccionant el seu rival per trobar infinits forats que Villa, Messi o Pedro van celebrar tenir, provant-ho amb totes les combinacions possibles: diagonals, conduccions, permutant-se a la punta d'atac...
El segon i el tercer gol podrien semblar poc de l'estil del Barça, perquè vénen de dues accions amb pocs efectius, amb pocs tocs. De contraatac. En un, Xavi condueix, fixa els centrals, espera el moment just per atreure al darrer marcador i assistir a Villa perquè l'asturià defineixi amb rosca, a baix. En el segon, és Iniesta el que divideix , aprofitant el moviment arrossegant de Xavi cap a l'esquerra, l'espera en amplitud de Pedro obert, per distreure la defensa i regalar a Messi una passada que l'argentí culmina, també amb rosca, a baix, creuat.
Amb 3-0 l'Almeria va trobar-se amb el dubte de si continuar buscant un gol, o tancar-se per no encaixar un sac. Va intentar reduir la distància entre línies, replegant-se, esperant recollit sense partir-se en dos blocs com havia fet al primer quart d'hora. El canvi en la lectura del partit era igualment clar: va ser el moment de tocar, de calmar el joc, d'ordenar les línies i no patir en defensa. Liderat per un pletòric Abidal i un prudent Mascherano, el Barça va controlar qualsevol intent de pessigolles dels visitants.
Perquè resulta que aquest Barça en espais reduïts finalitza les jugades per insistència i fatiga del rival i en espais oberts troba el remat perquè es desplega rapidíssim, mentre l'adversari espera que s'aturi, s'ho repensi i maduri amb pausa la jugada. Greu error. L'Almeria va permetre al Barça exhibir les seves dues velocitats: la del primer toc i els triangles, i la de les diagonals endimoniades cap a gol. Dues velocitats que són la mateixa, el ritme impossible de seguir per a qualsevol rival.
