Quan el viatger posa els peus a Suïssa, rep diversos impactes que, no per tòpics, deixen de ser flagrants: l'exuberància dels paisatges, la sincronia compassada de la xarxa de trens, la pulcritud, els preus que delaten un nivell de vida inabastable per als mortals de l'Europa bruta i dissortada, els mateixos que gaudeixen rebolcant-se en les misèries del veí ric. Els helvètics han votat dos cops contra la construcció de minarets a les mesquites del país. El 2006, el senegalès Doudou Diène, informador especial de les Nacions Unides sobre racisme i xenofòbia, va denunciar a Ginebra la passivitat del govern federal sobre la matèria i l'"arrelada resistència cultural de la societat suïssa" a la multiculturalització. El mes passat, arran del cas de la botiguera de Zuric que es va resistir a vendre una bossa de luxe a Oprah Winfrey, la revista Time va revelar que les autoritats de Bremgarten, al cantó d'Aargau, havien prohibit utilitzar els equipaments municipals a refugiats africans i asiàtics que, esperant l'asil polític, sobreviuen en una antiga caserna de la població. La policia, segons Time , té informes que atribueixen als cercadors d'asil la majoria dels delictes registrats en les comunitats que els acullen.
Entremig d'un debat tan delicat com roent, la selecció de futbol suïssa té a un sol punt la qualificació per al Mundial del Brasil, el tercer consecutiu per a la Nati. Dels catorze futbolistes que van obtenir la decisiva victòria contra Noruega fa tretze dies a Oslo, deu no són nascuts a la confederació o són fills d'immigrants: kosovars, albanesos, italians, espanyols, bosnians, turcs i fins i tot de Cap Verd. És un percentatge superior al de la població estrangera del país (22%), però és amb aquest talent multinacional treballat localment que el fussball suís ha crescut en els últims anys, amb el Mundial sub-17 del 2009 i el segon lloc a l'Eurocopa sub-19 del 2011 com a indicadors d'aquest progrés.
Dimecres passat, sobre la gespa de Stamford Bridge, el Basilea va pintar l'equivalent a una fotografia del Kapellbrücke de Lucerna. Els blaugranes són al futbol el que la imatge d'un paisatge suís és al turista: un club eficient, amb un estadi quatre estrelles forrat de comerços i amb aparcament sota la gespa, encara que aquell tren que presagiava els gols del Barça a la final de la Recopa del 1979 continua aturant-se al darrere d'una de les tribunes. El Basilea produeix i sap buscar talent: l'egipci Mohamed Salah va rebre, el 2012, el guardó de talent africà de l'any. El Basilea ja en calcula el preu del traspàs, igual que sap que vendrà, a curt termini, el porter Sommer o els migcampistes Stocker i Fabian Frei. Així, aquell conjunt que a inicis dels anys 90 jugava a Segona i en un estadi decrèpit és ara el club més exitós de Suïssa, amb una mitjana de 28.000 espectadors als duels a casa. Potser, igual com els banyistes amb bosses de neoprè a l'espatlla es deixen endur per la dolça corrent del Rin que travessa la ciutat, la considerada plaça més futbolera del país ha tret partit dels anys foscos dels veïns d'Estrasburg i Friburg.
Però igual com el racisme sacseja una societat admirada, el model del Basilea amaga una realitat perversa. En el període 2003-2013, dos equips històrics han descendit per irregularitats econòmiques, el Servette i el Neuchâtel, mentre el Basilea (set) i el Zuric (tres) es repartien els títols de lliga. En els últims quatre anys el Basilea ha doblat els ingressos (de 27 a 62 milions d'euros), mentre la UEFA li ha abonat més de 41 milions d'euros per les actuacions a la Champions i a l'Europa League. El Zuric n'ha rebut uns 12, el Young Boys uns 4 i el Lausana, l'actual cuer, poc més d'1 milió; una distribució letal.
Així, el Basilea que es va reivindicar a Londres la setmana passada no és tan sorpresa ni tan exemple: és un soci més del club dels Xakhtar Donetsk o de l'Apoel de Nicòsia, que han monopolitzat el mannà econòmic de la UEFA mentre la lliga local es dessagna. Al contradictori paradís financer, Michel Platini ha deixat una llauna de cervesa al mig d'una glacera del Matterhorn.
