La llegenda diu que Johan Cruyff va fer sempre un pas enrere contra el Reial Madrid al Santiago Bernabéu, un escenari on Pep Guardiola, el seu deixeble, sempre diu que "s'ha de ser atrevit" perquè sortir amb por és sinònim de sortir-ne escaldat. Però trobar l'equilibri entre la valentia i la irresponsabilitat no és tan senzill.
Aquesta temporada el tècnic blaugrana ha rescatat el dibuix tàctic de Cruyff, el 3-4-3, li ha tret la pols dels quinze anys de desús i l'ha dut fins a l'extrem en dies estratègics i en estadis importants com San Siro o Mestalla. El dens calendari, però, no permet entrenar el sistema amb calma per dominar-lo amb la solidesa amb què la plantilla juga dins un 4-3-3, i això deriva en fases de partit amb cert descontrol, amb cert desordre tàctic que desespera l'afició, que perd la referència de la posició dels jugadors i té la sensació que el Barça no mana sobre el joc, no du el ritme del partit i sap que això és letal contra el Madrid. Però quan funciona, com al Camp Nou contra el Vila-real, sembla un sistema de joc que va a la mida d'aquest quart Barça i que potencia la connexió entre Cesc i Messi. "No serà tan important el dibuix com l'actitud dels jugadors", deia Guardiola. ¿De debò que és irrellevant jugar 3-4-3 o 4-3-3? ¿Quines implicacions tàctiques té apostar per una defensa de tres o de quatre al Bernabéu?
El Barça assumeix que el Madrid accelerarà i buscarà pausa
El de Santpedor ha deixat clar que el 3-4-3 és un bon sistema quan es té la certesa que "l'equip controlarà el ritme del joc", però reconeix que és una aposta arriscada davant equips que no pots controlar. I "al Madrid no el pots tenir sota control durant 90 minuts", va afirmar Guardiola ara fa uns dies. Només ell sap quin grau d'estabilitat és capaç d'aconseguir el Barça amb un 3-4-3 contra l'equip més ferotge al contraatac. L'experiència amb el 4-3-3, un sistema a priori més estable i sòlid, l'avala perquè torni a ser el dibuix triat al Bernabéu, però en alguns duels l'any passat tampoc va resultar un sistema prou efectiu per pausar l'elèctric i caòtic atac madridista, perquè probablement no ho és cap. En qualsevol cas, sembla segur que Cesc serà un dels onze titulars al Bernabéu i ell s'acobla millor al 3-4-3 que al 4-3-3. Però hi ha combinacions possibles, com ara enviar Messi a la banda i que l'ex de l'Arsenal surti de fals nou, per fer jugar Cesc amb defensa de quatre.
A Madrid es dóna per fet que Mourinho buscarà el Barça a dalt
El segon Madrid de Mourinho és més perillós que el de la temporada passada i arriba tan fort al clàssic que sembla segur que arraconarà el Barça com va fer durant mitja hora a l'anada de la Supercopa d'Espanya perquè l'anirà a buscar a dalt, amb una forta pressió. Aquest afirmació, venuda des de Madrid, s'ha colat en l'imaginari col·lectiu, que visualitza un partit de domini blanc. Si Guardiola intueix que això pot passar, té dues maneres d'equilibrar-ho. Una, defensant-se amb quatre per sentir-se més protegit; i l'altra, provar d'afegir efectius al mig del camp per intentar tenir la possessió de la pilota en posicions més profundes, de manera que la inevitable pèrdua es produeixi lluny de la porteria de Valdés.
Dominar el mig del camp tornarà a ser clau per marcar el ritme
La voluntat del Barça serà la mateixa jugui com jugui: carregar el pes del partit i obligar els blancs a defensar-se. Però com jugarà el Madrid? Si Mourinho reforça el mig del camp amb Lass i juga amb un 4-3-3, Guardiola podria respondre afegint també un futbolista més, és a dir, jugant amb un 3-4-3. Si, en canvi, intueix que el Madrid mantindrà el 4-2-3-1 de sempre, podria optar per no tocar gaire l'equip i jugar amb un 4-3-3. El que és segur és que la possessió no durarà eternament i que, inevitablement, el Barça perdrà la pilota, moment en què entrarà en joc la força del Madrid: el contraatac. "Nosaltres volem atacar i sabem que ells, a la pèrdua de pilota, ens contraatacaran", va analitzar Guardiola en una xerrada tècnica per entrenadors a Sant Cugat el 2007, en què exposava les bases del seu 3-4-3. El més probable és que farà una alineació doble que el permeti variar d'un sistema a l'altre sobre la marxa.
El portuguès és la principal referència ofensiva del Madrid
L'home més perillós en aquest context obert és Cristiano Ronaldo, que és qui interpreta més bé les transicions ofensives dels blancs. Vigilar el portuguès no té per què ser més segur amb una defensa de quatre que amb una de tres, perquè l'espai que explota és el que hi ha entre central i lateral. La falta d'entesa en una basculació o vigilància pot ser letal, mentre que la posició fixa d'un central obert en línia de tres pot contrarestar millor les seves diagonals a l'espai. El dubte és saber com pot adaptar-se Alves, que és qui el controla millor, en una defensa de tres si ell és un dels escollits.
