El futbol no permet decidir quan . El futbol penalitza els moments de desconnexió i, per bona que sigui la reacció, sovint fa pagar car l'atreviment d'haver regalat un quart d'hora. Si no vius el partit amb tensió, si no vas a la pilota dividida amb intensitat i si no afegeixes concentració a cada acció tècnica, deixes de ser l'amo del joc per ser-ne la víctima. Ahir al Barça li van faltar tots aquests matisos a l'inici, li van sobrar els 20 primers minuts al Reyno de Navarra, on l'Osasuna va protagonitzar una sortida contundent que el va situar, tot d'una, amb un coixí de 2-0 per resistir durant els 70 minuts restants a base de replegament intensiu, ajudes defensives i cobertures infinites.
Penalitzat per un primer quart d'hora adormit i sense to competitiu, el Barça va haver de tirar de coratge, de velocitat, d'electricitat jove a través de Tello i Cuenca. Quan va voler imposar el seu aquí i ara ja era tard i venia després d'un aquí i ara en què l'Osasuna se l'havia cruspit territorialment, enduent-se totes les segones jugades, tots els refusos, totes les lluites.
Quan el Barça va voler reaccionar, tenia en contra seva un marcador ampli i una sensació creixent de punts que s'escapaven, un, dos, tres, a la classificació en favor del Reial Madrid. Quan al minut 21, els blaugranes van començar a trobar l'agressivitat que els havia faltat en el primer tram de partit, havien de conviure amb un estat d'estrès i angoixa que, afegit al gel de la gespa, a les baixes temperatures i al vent incòmode de Pamplona, dificultaven la remuntada i la convertien en una gesta gairebé impossible.
Atacs desesperats
Guardiola va afegir pólvora al descans, per revolucionar el seu equip i trobar el pas endavant que requeria el resultat. Va donar entrada a Cuenca i Tello en substitució de Puyol i Pedro per transformar el seu dibuix en una mena de 2-4-4 a la desesperada. Piqué i Mascherano van passar a ser els únics dos jugadors que tancaven en defensa; Abidal i Alves van avançar la seva posició per formar una mena de línia de quatre migcampistes amb Sergi Roberto i Thiago. En atac, Cuenca i Tello donaven amplitud i profunditat per les bandes i Alexis i Messi buscaven trepitjar l'àrea per rematar. Al minut 70, la imatge col·lectiva va tornar a mutar amb l'entrada de Cesc per Piqué, i va ser encara més descarada, més atrevida, amb atacs formats per vuit o nou efectius.
Des del minut 21 i, sobretot, després del tercer gol local, obra de Raúl García al minut 55 de partit, el Barça va jugar cada minut com si el partit s'acabés. Malgrat l'essència desesperada del seu desplegament ofensiu, el Barça va encadenar ocasions de gol, tenint sempre la sensació que podria guanyar-li la batalla al rellotge. Els minuts passaven i les ocasions se succeïen. Abocat a l'atac, el Barça va gaudir d'infinitud de situacions per retallar distàncies, però el porter o l'assistent van avortar-les. Messi va obligar Andrés Fernández a volar per salvar un xut des de la frontal. Tello, autor del 3-2, va fallar un xut ras que hagués pogut suposar l'empat, i Alexis, al límit sempre del fora de joc, va tenir dos clars un contra un per perforar la xarxa.
Amb l'Osasuna tancat a la seva pròpia àrea, el Barça va tenir esperança fins a l'últim sospir, amb una última ocasió de Cesc. Però era tard. Quan havia de marcar el ritme, al principi, va sortir distret i, tot i deixar-se l'ànima després, no va ser capaç de rectificar.
