Quan Pep Guardiola va esclatar contra Sandro Rosell en una roda de premsa del Bayern Munic a Itàlia, per no haver-lo deixat en pau ni a sis mil quilòmetres, més d'un culer de bona fe es devia preguntar (de fet, encara ara s'ho deu estar preguntant) a què es referia. Perquè de Rosell, en públic, no n'ha sortit mai cap paraula dolenta contra Guardiola.
No li cal. Els mitjans de comunicació que aplaudeixen la gestió de l'actual president amb adhesió incondicional són els mateixos que condemnen sense atenuants i obsessivament personatges del passat recent de la vida del club com Joan Laporta, Johan Cruyff, Ferran Soriano i Guardiola, encara que, com ha estat el cas dels dos últims, no hagin dit res del Barça durant mesos i mesos. Però s'emporten unes galetes de consideració, amb una fal·lera que recorda la que Josep Lluís Núñez utilitzava (això sí, ell personalment) contra l'Elefant Blau o TV3, segons quin fos l'enemic del moment.
Com deu ser d'efectiva aquesta externalització del servei d'agressivitat que fins i tot el president del Barça pot aparèixer magnànim i demanar al barcelonisme que sigui guardiolista. Més encara, per suggerir que ningú està atacant Guardiola, per si de cas se li acudís presentar-se a la presidència, l'actual president assegura que el votaria. Doncs si el guardiolisme de Rosell és de cor i els mitjans que acostumen a posar Rosell pels núvols li fan cas, s'ha acabat bona part del problema. I em sembla que no serà així.
Una relació feta miques
En canvi, el que ja no té solució és la relació Tito-Pep, feta miques en públic amb una dramàtica frase: "El que estava sol era jo, el que estava passant per un mal moment era jo, el necessitava". I reblada amb un: "Jo hauria actuat d'una altra manera". El que ha passat entre ells dos només ho saben ells dos, però el to de telenovel·la utilitzat ahir per l'entrenador del Barça no s'adiu gens amb l'aplom i la sornegueria gens pretensiosa que tan autèntic l'han fet. Justament, després de l'empatx de Guardiola (a vegades, malgrait lui ), identificàvem en Tito un retorn a l'entrenador sense floritures, que acabava els sempre enverinats debats que es generen a Can Barça amb un argument de sentit comú.
Admetem que Tito ahir va dir el que realment sentia, però recordem a continuació que la seva frase és el cop més dur que ha rebut el Pep en molt de temps en la seva imatge pública. Un cop d'incalculable valor per als enemics de Guardiola. Quan algú feliciti Tito per haver-ho dit, sobretot si és de la junta, que recordi que els mateixos que li somriuen avui són els primers que se'l carregaran quan els convingui. No sigui cas que, encara que Guardiola no ho hagi sabut explicar millor, sigui veritat que a Tito l'utilitzen.
