El Barça ha recuperat el que considera el seu patrimoni amb la convicció i l'orgull amb què un nen li pren una joguina a un altre mentre crida "Això és meu!" La Lliga és sempre el termòmetre perfecte per valorar la salut d'un equip, però si ampliem la mirada, aquest campionat té una dimensió gegant pel seu significat.
L'equip ha reforçat l'hegemonia blaugrana quan el Madrid de Mourinho amenaçava amb el canvi de govern. El color blaugrana de 4 de les últimes 5 Lligues converteix el títol blanc de la temporada passada en un accident. Competint des del primer dia fins a l'últim, liderant la classificació des de la primera jornada fins a l'última, lluitant des del primer minut fins a l'últim de cada partit com ho ha manifestat la seva capacitat per capgirar sis resultats en aquest campionat. És veritat que el Madrid es va adormir a l'inici, però el Barça mai no ha negociat l'avantatge des de l'especulació ni s'ha deixat paralitzar per tots els obstacles que ha hagut de superar. La història també recordarà aquest èxit per la maduresa d'un pla col·lectiu, capaç de superar un obstacle sense precedents com ha estat l'absència de l'entrenador per una malaltia. La grandesa d'aquesta obra no s'ha valorat prou, com si fos fàcil caminar sense guia en una ruta amb múltiples paranys. Un escenari tan atípic i impactant, encara que un dia potser vam oblidar injustament la seva naturalesa extraordinària, ha erosionat de manera inevitable alguns fonaments de la gestió d'un grup, però mai la mentalitat guanyadora d'aquests jugadors acostumats a guanyar.
Aquesta serà la Lliga de Vilanova, passi el que passi. En la seva primera temporada no ha renunciat ni a un minut del seu somni i la seva responsabilitat. Des de la distància ha transmès esperit de sacrifici i desig de victòria, mentre evolucionava de manera irregular el manual futbolístic. Sense decisions irreverents, calculant tots els riscos, ha preferit l'ortodòxia a les vilanovades . Ha utilitzat la defensa de tres en situacions crítiques, va encaixar Cesc i Iniesta a la banda durant alguns mesos, va inventar Adriano com a central contra el Madrid amb èxit, ha dosificat les injeccions de vitamines estimulants que ha proporcionat Tello i ha acabat la Lliga amb la segona unitat perquè la Champions ho reclamava. La temporada mereix reflexió i autocrítica per la forma de les decepcions, mai pel fons, però només pot acceptar una felicitat incondicional i desinhibida per saludar la 22a Lliga. Per ella, pel que ha transmès i pel que significa.
