Trobarem a faltar els punts de dissabte, però ningú pot dir que va trobar a faltar el Barça. Enyorem Messi perquè fa dos nits que no marca i això sembla tan excepcional com la reacció del públic després de fallar el penal decisiu. Però tots vam veure l'argentí desplegant el 100% dels seus recursos fins a l'extenuació. Hi ha moltes maneres de perdre partits o punts. El culer és l'únic que es pot aferrar a la tranquil·litat de saber que aquest equip manté la fidelitat a la seva personalitat també en circumstàncies adverses i que per un cop els astres s'han alineat per sabotejar l'ordre lògic de les coses. Si ens posem a comparar, resulta que l'empat de dissabte no té res a veure amb la incapacitat que el Barça del primer any de Guardiola va mostrar al món contra el Chelsea de Hiddink. Només la inspiració divina de sant Andrés Iniesta de Stamford Bridge va compensar la batalla perduda a la pissarra. I resulta una obvietat reconèixer que el disgust de dissabte és a anys llum del mala sensació que ens quedava a tots plegats en intentar digerir les derrotes dels dos últims anys d'autocomplaença de Rijkaard i Ronaldinho.
¿Hi ha algun equip a la Lliga espanyola capaç de canviar tan radicalment de sistema a mig partit, aconseguir que cinc futbolistes mutin de posició i millorar sensiblement les prestacions de manera immediata? De defensa de 3 a línia de 4 en un obrir i tancar d'ulls. Només aquest Barça reacciona així. I només Guardiola disposa de tan talent i tanta versatilitat al vestidor. Dissabte anaven passant els minuts amb el panorama cada cop més complicat però es mantenia la tramuntanada a l'àrea del Sevilla. Fins al final. És cert. Javi Varas va brodar el partit somiat, però la línia que separa complir els somnis d'un porter jove o acabar amb un sac de gols per tornar a Sevilla és tan fina com tenir el punt d'encert en el primer quart d'hora de partit. El Barça sí que va enyorar més que mai aquell gol matiner que aporta la dosi de calma a la resta del partit i que ha aconseguit nou cops aquesta temporada.
Si algú pateix dels nervis en veure el Madrid per davant a la classificació ho pot compensar amb la confiança de constatar que aquest equip no s'ha mogut del camí encetat fa quatre anys. Guanyar sovint i perdre poc però sempre competint. Com ho va fer a la final de València, a la semifinal de la Champions contra l'Inter o als vuitens de final de la Copa contra el mateix Sevilla. Per estar-ne orgullós. Tan orgullós d'ells com Del Nido n'està d'Andalusia.
