Periodista de Catalunya RàdioImpacient, el club ja estava instal·lat en la planificació del futur, el primer equip en els comiats a ritme d’asado, i la junta en una incipient guerra de guerrilles, quan al Madrid se li va acudir dimitir i l’Atlètic de Madrid va començar a notar el vertigen de qui no està acostumat a guanyar i té el triomf a prop. Aquí precisament hi ha el gran avantatge del Barça pensant en la final de dissabte que ve. Aquesta plantilla està acostumada a mirar-se el món des de les altures, ha jugat més finals que cap dels seus col·legues de professió coetanis i conviu millor que ningú amb la pressió. L’Atlètic de Madrid, en canvi, arrossega una llarga tradició de fracassos sonors quan ho havien fet tot bé, i, després d’un any històric en essència, el pot acabar en blanc en dos partits.
Les coses s’han fet malament aquesta temporada a Can Barça. Més ben dit, s’han anat fent malament els últims anys i aquest any han esclatat les coses. S’ha trobat a faltar lideratge a tots els nivells, des dels despatxos fins a la gespa, i només la qualitat dels jugadors i la dinàmica guanyadora dels últims anys ha mantingut l’equip viu per aprofitar els rebots.
Si el Barça conquereix aquest títol de Lliga i el pot mostrar al Museu serà pels (pocs) mèrits d’aquesta temporada, però, sobretot, perquè l’edifici que es va començar a construir el 2003 ha demostrat tenir uns fonaments a prova de tempestes tropicals. Joan Laporta, Sandro Rosell i Ferran Soriano. Frank Rijkaard, Josep Guardiola i Tito Vilanova. Ronaldinho Gaúcho, Lionel Messi, Xavi Hernández i Andrés Iniesta. Els posem a tots per evitar suspicàcies dels més sectaris de la casa. Sumant els esforços d’un grup de personatges de talent que la major part ara no es parlen entre ells, el Barça va canviar de dalt a baix. Hem estat testimonis de l’excel·lència d’un grup de jugadors que dissabte lluitaran per l’última copa. Que difícil que ha de ser jugar un partit sabent que a partir del final del partit tot començarà a ser diferent! En qualsevol cas, l’aposta pel model, la bona gestió del club, la protecció institucional de la banqueta i del vestidor... Tot el que va començar com a dogma de fe el 2003 (que ningú s’enfadi, amb Joan Laporta, Sandro Rosell i Ferran Soriano) s’ha instal·lat com a cultura. Aquest camí ens ha portat a la final de dissabte contra l’Atlètic de Madrid de Simeone.
La inèrcia guanyadora caduca a partir de diumenge. No dóna per més. Per seguir prop de l’excel·lència esportiva, toca un estiu allunyat de la inacció. Amb canvis de debò. Escenaris tan insòlits com el d’aquestes setmanes només apareixen un cop a la vida.
