Cornellà de LlobregatGol Sud, el del Prat de Llobregat. Al seu costat s’asseu el seu pare; també hi ha en Martí i el seu gendre, tots dos d’Igualada. Sota la seva gorra de l’Espanyol, l’Oriol mira impassible la gentada que hi ha al camp. És un nen tranquil, dolç. El seu monitor d’esplai s’acosta a saludar-lo. Era el seu protegit a les colònies. No és habitual que dos pericos coincideixin. “Papa, avui puc dir tacos?” No, avui tampoc pot, i això que el seu pare, i el pare del davant, segur que en tenen ganes. És el Barça, és l’imperi. L’estadi brama improperis contra els blaugranes, alguns contra Shakira, senyora de Piqué. A Catalunya Ràdio ho lamenten, com si fos un fenomen nou. Escoltant-los tens la impressió que això és perquè al Camp Nou el comportament és exquisit. És futbol, és el circ modern. I, malgrat això, el progrés és evident, i, si no, preguntin a la multitud de dones que eren ahir a l’estadi de Cornellà-El Prat, més respectuoses verbalment, o a l’Oriol i al seu pare, i al pare del davant.
El pare del davant és un senyor clavat al multimilionari Richard Branson. És a Cornellà amb els seus dos fills. Els nens, en silenci, com si fossin a classe de llatí. Els veïns d’Igualada tampoc diuen el nom del porc contra els blaugranes. En Martí reconeix immediatament que Kiko Casilla ha de ser expulsat per tocar la pilota amb les mans fora de l’àrea, i que el penal de David López en la jugada que decideix el partit és penal. “És que jo no sóc un fanàtic”, diu en Martí. En Mariano sí que és més del perfil fanàtic. Corre pel passadís del gol animant el públic. Al minut 45 en Mariano motiva la graderia perquè onegin les bufandes. Ho aconsegueix, tot sol, amb un nivell d’alcohol al cos que podria encendre el pirotècnic de la Mercè.
L’Espanyol s’ha convertit en una mena d’àgora del país. Hi conviuen, en una mateixa fila, banderes espanyoles, senyeres i estelades. A la mitja part descobreixo l’Alberto Fernández Díaz, a qui aturen alguns socis per parlar amb ell. Els observen dos nois que fumen porros des d’una paradeta de crispetes.
Amb l’Oriol ens desesperem observant com d’esgotats estan Stuani i David López. Sidnei salta al camp. La mida del seu cul és directament proporcional a la seva qualitat com a central. Arriba el penal. Marca Messi. A la nostra dreta hi ha el córner reservat per als aficionats del Barça. Un 80% semblen turistes. Un noi, d’origen indi, o potser pakistanès, ho celebra fent senyals obscens. Alguns aficionats se’l volen menjar. Tres noies rosses reaccionen aplaudint-los, rient. El problema de ser guiri és que no entens els crits que t’han dedicat durant tot el partit.
L’Oriol va tornar un dia trist de l’escola. Era l’únic perico de la classe. Els seus companys s’enfotien d’ell. “Li vaig dir que es podia fer del Barça, que viuria millor”, m’explica el seu pare. L’Oriol va respondre: “Papa, això no t’ho faria mai”. Per a un club, això val més que el triomf en un derbi.
