Martino tanca l’aventura europea amb un nou fracàs

BarcelonaEls jugadors del Barça es van mirar, en silenci, quan Martino i els seus ajudants els encarregaven alguns exercicis físics en la pretemporada. Aquelles mirades còmplices que es fan els alumnes quan arriba un professor nou i demana fer coses que els alumnes ja dominen. La manera d’escalfar abans dels partits i de posar a to el cos en els entrenaments va ser un dels primers reptes de Gerardo Martino quan va arribar al Barça. Un cop els capitans, amb confiança, li van fer saber, a través dels membres del cos tècnic de Vilanova, que els seus mètodes eren d’altres èpoques, Martino va saber reaccionar. Va parlar amb Paco Seirul·lo, el preparador físic del Barça, i va esdevenir alumne en lloc de professor.

Gerardo Martino torna a l’Argentina amb el sarró buit, a part de la Supercopa. Amb una disculpa per “no haver assolit els objectius” i sense acceptar preguntes de la premsa. Una mostra més que aquest tècnic s’ha guanyat a nivell personal a gairebé tothom dins del club però ha patit per entendre l’entorn. “Admirava aquests jugadors abans, ara encara més”, va dir després d’arribar a un “acord comú que ja negociava el seu amic Marcelo Fernández aquesta última setmana a Barcelona. Martino ha volgut treballar respectant el que ha trobat, amb tot el que comporta de positiu i de negatiu aquesta decisió, però ha fracassat. Marxa trist, disculpant-se, però, en part, amagant-se. Derrotat.

Quan Sandro Rosell li va trucar després de demanar el seu telèfon al president del Paraguai, Horacio Cartes, Martino no va demanar fitxatges. Va incorporar els membres del cos tècnic de Vilanova al seu, no va voler fitxar un central per esperar Puyol i va guanyar-se l’estima dels jugadors. Però, en confiar tant en el que va trobar, li ha costat fer evolucionar l’equip quan ha tocat prendre decisions. Aquí ha topat contra les resistències de jugadors de caràcter i la necessitat de trobar solucions tàctiques respectant l’estil. En alguns moments la falta de solucions tàctiques ha exasperat.

Treballador i dialogant, Martino ha estat definit un cop i un altre com “un home de futbol” pels jugadors. Algú que entén els codis de comportament, que ha vestit de curt, que s’ha lesionat, ha estat un jugador important i no ha volgut ser suplent mai. Malgrat que alguns dels seus mètodes de preparació física no van agradar en un primer moment, va sorprendre en positiu pel seu coneixement de l’estil de joc del Barça. A Martino, però, li ha faltat temps i calma per entendre els mecanismes propis del barcelonisme que no es veuen quan es mira un partit del Barça des de l’Argentina. El famós entorn, els ismes, l’afició que buida el camp en un partit de Copa i renega quan no li agrada un partit. La necessitat de mantenir viu el llegat de Guardiola sense el tècnic de Santpedor, o la incapacitat d’acceptar com a normal una ensopegada quan durant els últims anys s’han guanyat Lligues de 100 punts.

Martino es va deixar acompanyar per treballadors del grup durant els primers mesos al club, per centrar-se en l’aspecte futbolístic. Però va acabar molts cops perdent els nervis i el nord quan les persones que li havien d’explicar com funciona el Barça eren militants actius en alguns dels bàndols existents. L’adaptació ha estat lenta però progressiva. Ha après a dominar l’idioma propi de la sala de premsa -va equivocar-se quan va dir que el criticaven més pel fet de no ser català-, ha entonat quan ha tocat el mea culpa i ha intentat trobar l’equilibri entre imposar les seves idees i respectar les jerarquies del vestidor. En aquest últim punt no se n’ha sortit.

Martino s’ha passat bona part de la temporada somiant com volia treballar la temporada vinent, però l’entorn l’ha anat dissuadint i torna derrotat a Rosario. Amb un sol títol: la Supercopa.