Ni els més Alegres, ni els millors horaris

BARCELONA.Avui el Camp Nou viu una semifinal de Copa. El cartell, però, no seria el millor, amb el cuer de Primera Divisió. Si, aquell equip que no fa gaire va ser golejat per 0-8 al seu propi estadi. Pep Guardiola es va escarrassar ahir per intentar alertar del nivell dels andalusos -que han millorat, i molt, amb l'arribada d'Oltra-, però sembla més probable que els seus jugadors es motivin amb les seves paraules que no pas una afició que no acaba d'omplir l'estadi. El tècnic de Santpedor, després del partit amb el Racing, va ser prou clar: "No som l' alegría de la huerta ", va dir. I tenia raó. Però a la tradicional fredor de l'aficionat del Camp Nou s'hi sumen uns horaris ideals per a la televisió però complicats per fer acte de presència a l'estadi. I també la globalització.

Sí, la globalització. En els últims anys la tendència en el futbol mundial és veure com aficionats d'arreu del món paguen el que faci falta per veure els millors equips del món. Moltes de les localitats alliberades amb la política de seient lliure van a parar a mans d'aficionats arribats de l'estranger. I no és que amb ells hi hagi menys passió: és que difícilment se saben la lletra de l'himne. Aplaudeixen, fan fotos, però són actors passius. A Anglaterra, per exemple, els passa això. Abans tothom se sabia un munt de cançons per animar. Ara, l'aficionat arribat d'Indonèsia o Nova York per veure un partit i tornar, amb prou feines pica de mans.

15.000 socis que no van al camp

Les dades dels últims anys en mans del club parlen d'una mitjana de 15.000 seients alliberats per partit, i no tots els seients s'aprofiten. La mitjana és de 13.500 persones que poden comprar una entrada a la qual no tindrien accés si no se n'alliberés cap. El dia del Barça-Madrid, per exemple, no hi ha cap seient lliure disponible. I cada cop més, aquests seients lliures acaben en mans d'aficionats estrangers. El club no en té dades, però la tendència és evident. Des que el Barça enamora, més aficionats d'arreu del món pelegrinen fins al Camp Nou.

Perquè un turista compri entrades, però, hi ha d'haver un soci abonat que allibera la seva cadira. Són uns 15.000 per defecte els que ho fan, en part condicionats pels horaris. Quan Sandro Rosell lluitava per ser president del club, va prometre treballar per aconseguir que el Barça jugués més d'hora, amb un horari que anés millor a tothom. A tothom menys a la televisió. Qui fixa els horaris són els grups empresarials que tenen els drets, i Rosell no podia fer res contra això, ja que el contracte ja estava afirmat abans de la seva arribada. Així, aquesta temporada la tendència és veure un Barça que tant com a local com a visitant juga a partir de les 8 del vespre, en prime time . El partit de Copa del Rei d'avui contra l'Almeria, de fet, serà l'onzè de la temporada a les 10 de la nit, l'horari més repetit pels blaugranes tant a casa com fora.

El mateix Guardiola admetia en la roda de premsa d'ahir: "Sabem que quan se'n va el sol fa fred, que les deu de la nit és un horari dolent entre setmana, que la gent treballa i ha d'aixecar-se d'hora l'endemà i que és normal que hi hagi qui vulgui quedar-se a casa". Per als aficionats de penyes provinents de fora de la comarca de Barcelona, per exemple, aquests horaris són un maldecap, perquè implica arribar a casa a la matinada. I demà és, de nou, jornada laboral.

L'estadi amb més espectadors

Malgrat tot, el Camp Nou és l'estadi d'Europa amb una mitjana més alta d'espectadors. Durant el 2010, l'estadi va tenir una mitjana de 82.648 espectadors en partits oficials, segons un estudi fet per l'Institut Portuguès de Màrquèting entre els clubs europeus de les lligues més importants. El Barça, doncs, té més espectadors que cap altre club del continent.

L'estadística, no obstant, fa una mica de trampa, perquè juga a favor el fet de tenir l'estadi més gran del futbol europeu. El Borussia Dortmund i el Manchester United, per exemple, omplen el seu camp més que no pas el Barça. És a dir, el Barça porta més persones, però els estadis d'aquests clubs tenen una mitjana d'espectadors més alta si ho comparem amb el seu aforament. El Borussia Dortmund pot anunciar que no queden entrades a la venda del seu Westfalenstadion en el 94% dels partits oficials , amb una mitjana de 76.412 espectadors en un estadi amb capacitat per a 80.720. I el Manchester United va més enllà: mitjana de 75.088 espectadors en un estadi amb capacitat per a 76.000. És a dir, que omplen el camp cada dia, tot i que són casos diferents. A Alemanya hi ha una tradició d'omplir el camp sempre amb una massa social estable. A Anglaterra, els aficionats de sempre es veuen arraconats per aquests turistes del futbol que poden pagar un munt de diners. I a Barcelona, el sistema d'abonaments fa que els dies que toca, la gent de fora ho tingui complicat per aconseguir entrada. Però el soci del Barça, des de sempre, no s'acosta al camp sempre. De vegades fa mandra, com de vegades fa mandra cantar o animar.

Una qüestió cultural

"És un tema cultural. L'aficionat del Barça és el millor en gust futbolístic, però no és d'animar gaire. El dia del Madrid o partits europeus sí que crida molt, però normalment és més de mirar per veure si jugués bé. A Anglaterra no callen mai perquè l'aficionat vol ajudar l'equip, donar-li ales. A Barcelona molts cops és el jugador qui ha d'animar l'aficionat amb el seu joc", comenta Albert Ferrer, que va jugar al Barça i al Chelsea un munt d'anys. Per sort, aquest Barça anima els aficionats. Llàstima que l'estadi no sempre animi els jugadors.