El passat pesa massa al Camp Nou. A tots els nivells. El Barça continua mirant enrere sense saber què vol ser de gran. No té identitat, no sap a què juga, ni quin és el camí que s’ha de seguir. No serveix d’excusa la fastuosa actuació del porter del Celta, Sergio Álvarez, ni les constants errades dels davanters blaugranes de cara a gol. Són foc d’encenalls, més fruit de la qualitat innata dels futbolistes que del joc col·lectiu.
La llosa d’un passat recent esplendorós continua castigant un present massa gris i ple d’incerteses. Les comparacions són inevitables. Fa mal veure Alves, abans inexpugnable per la banda, com un jugador vulgar, o un Busquets exhaust i erràtic, retratat en el gol de Larrivey. Després d’un estiu de canvis profunds, els nous no milloren el que hi havia. Bravo no és Valdés, Mathieu dista molt d’Abidal, Rakitic s’ha diluït, Rafinha ha desaparegut i no tenim notícies ni de Vermaelen ni de Douglas. Només Luis Suárez sembla que millora el que hi havia.
El Barça dubta. Tan bon punt juguen Iniesta i Xavi al mig del camp i l’equip vol governar el joc contra el Madrid, com apareixen Rafinha i Rakitic a la medul·lar i l’equip vol córrer contra el Celta. Alternatives, defensaran uns. Dubtes, diran els altres. Ser vertical puntualment no és un problema, ni un sacrilegi contra l’estil, ni un atac a l’essència del que ha sigut aquest grup. Però quan ets vertical, has de saber per què vols córrer, donar un sentit als teus contraatacs, i sembla que el Barça no té les idees clares, que tot depèn de la improvisació dels seus atacants.
Al mes de novembre hi ha temps per redreçar els símptomes inquietants que transmet el grup. Queda molt i s’ha de donar confiança al cos tècnic. Però una cosa és segura: el mig del camp del Barça no pot ser intranscendent com ahir, ha de ser protagonista, com ho ha sigut sempre. Algú ha d’assistir Messi, Neymar i Suárez, algú ha d’ordenar l’equip i marcar el ritme, evitar que el bloc es trenqui i sembli una banda desorganitzada.
El Barça porta més de dos anys arrossegant un dilema dolorós. Enyora el joc de possessió de l’era Guardiola, però alhora sap que necessita reinventar-se perquè aquells anys són irrepetibles. I quan intenta mirar endavant l’equip es descompon perquè els jugadors clau van créixer i van fer-se grans amb aquella manera de jugar. Al final, ni una cosa ni l’altra. La puta i la ramoneta, les mitges tintes, tampoc serveixen sobre la gespa.
