Ja són tres els partits en què el Milan, havent sigut dominat, ha resistit davant el Barça per treure'n bons resultats (dos empats i una derrota per la mínima). Espès i rígid en defensa, sense cap vergonya de regalar la pilota i jugar a veure-les venir o triant els moments estratègics per pressionar a dalt o replegar-se davant de la frontal de l'àrea, els italians han condicionat el joc blaugrana, que ha estat incapaç de trobar l'equilibri entre la necessitat de mantenir el control del joc i la possessió tranquil·la per no caure en l'anarquia rossonera i la necessitat, també, de ser vertical i profund. L'excés d'ordre ha acabat derivant, a estones, en un ritme de partit còmode per a la paciència defensiva italiana. Convé accelerar el joc, dinamitzar-lo entre línies i a les bandes, assumint el risc que un partit de tornada de quarts de final, amb un 0-0 a l'anada, reclama.
Tap a la frontal de l'àrea
La defensa del Milan es tanca sense rubor per darrere de l'escut d'Ambrosini (Van Bommel torna a ser baixa) i recula metres amb seguretat i, si cal, se situa a un pam del seu porter a l'àrea petita per protegir-lo millor. Regala les bandes perquè se sap poderosa en el joc aeri, contundent al tall en les centrades laterals. No es desespera ni es desordena, basculant mínimament i no caient en els paranys de sortir a buscar els extrems que esperen enganxats a la línia de banda (com podrien ser Pedro i Alexis/Alves) o ser arrossegats pels moviments d'un punta que baixa a rebre al mig del camp (com fa Messi de fals 9 ). El Barça, però, haurà d'insistir en la idea de fer ample el camp i atacar amb paciència, movent molt ràpidament la pilota i fent constants canvis d'orientació en horitzontal i vertical. Malgrat l'espessor, el Barça ha tingut ocasions clares de gol tant a San Siro com al Camp Nou.
Risc d'encaixar un gol
El fet que sigui un partit de tornada fa que els 90 minuts al Camp Nou (o 120 si hi hagués pròrroga) estiguin marcats pel 0-0 de l'anada. Ser massa atrevit des de l'inici pot fregar la imprudència en cas d'encaixar un gol, però el Barça ha d'intentar fer un pas endavant, no coartar l'atreviment en banda d'Alves ni limitar les arribades dels interiors. La profunditat del lateral brasiler serà clau per generar dubtes en la defensa milanista, com també ho serà la mobilitat d'Iniesta, Cesc o Keita. La probable presència de Seedorf a la part oberta esquerra del rombe central del Milan deixarà a Alves una tasca defensiva poc exigent en posicions endarrerides. On més se'l necessita és en la primera pressió, ben amunt, a l'altura dels migcampistes. Per evitar que sigui ell l'únic factor punyent que envaeixi l'àrea per sorpresa, Puyol (teòric lateral esquerre) hauria de pujar també per l'altra banda. L'aposta pel 4-3-3 sembla segura, perquè és la millor estratègia per frenar el joc vertical dels italians, que juguen amb dos puntes i un jugador d'enllaç.
L'estratègia, factor diferencial
A San Siro Alexis va estar a punt de culminar una jugada d'estratègia en una falta que el Barça va servir en curt. El Milan també va amenaçar en algun córner o falta lateral, aprofitant el potencial aeri que té malgrat l'absència de Thiago Silva. L'aposta per Keita, a més d'ajudar en les temporitzacions defensives, sembla la carta amb què Guardiola se sent més segur per refusar les accions delicades dins l'àrea. Sembla obvi, però, que tenir la pilota i no fer faltes en zones de risc és la millor fórmula per evitar el perill.
