Prefereixo els valents que els covards, els que intenten alguna cosa i fracassen que els que es queden a casa criticant-ho. Per això m'encanta Ricky Rubio, que avui comença la seva aventura als Estats Units. Deu anys després de Pau Gasol, el base viatja cap a Los Angeles, on s'entrenarà mentre duri el tancament patronal de la NBA.
Sóc optimista amb l'adaptació del jugador, més del que ho hagués estat amb el seu rendiment si s'hagués quedat un any més a Europa. Ricky Rubio és un jugador especial, d'una genialitat d'aquelles que només poden entendre alguns artistes. Això agrada als Estats Units, un país amb una manera de fer peculiar. La societat nord-americana exigeix als treballadors que siguin obedients, i als artistes que els han de distreure, tot el contrari.
A diferència d'altres esportistes amb talent, Ricky Rubio treballa molt per millorar. Després de penjar-se la medalla d'or a Lituània, el jove de 20 anys va buscar Miquel Nolis, un dels entrenadors de tècnica individual amb més prestigi.
Durant dotze dies es va apropar cada matí a Alella per millorar amb ell alguns trets del seu joc, especialment el tir exterior. Nolis va desestructurar la seva mecànica, i la va fraccionar per despullar els defectes de cada fase i accelerar l'acció.
Un dels dies Nolis va dissenyar-li un circuit que combinava tirs lliures amb altres tipus de llançament en situacions d'estrès. Ricky va encadenar tants encerts que el tècnic va decidir augmentar la dificultat distraient el base amb una conversa intranscendent. Aleshores va arribar la primera errada de Rubio, que va maleir la seva equivocació.
Nolis va tranquil·litzar-lo. "Ho he fet per distreure la teva atenció", va dir. "Ho sé, però és que portava 93 tirs lliures anotats de manera consecutiva", va respondre el base, que feia gairebé dues hores que memoritzava els seus percentatges. Un geni. I, a més, valent.
