Anar al Camp Nou dissabte té més perill que fer càmping a la platja de Fukushima, si fem cas als arguments que hem sentit aquests dies. La decisió marca un abans i un després. Deixar fora els nens i trencar amb una tradició que connecta marca un punt d'inflexió entre el que hem viscut fins al moment i el que ens queda fins al juny del 2016. Des de la victòria electoral, la línia estratègica ha estat la de donar valor a la condició de soci. El 2010 es va tancar l'aixeta a l'entrada de nous membres més enllà de familiars directes, s'ha activat l'assemblea com a òrgan on es discuteixen la majoria de qüestions importants i s'ha creat l'OAB, la força de xoc en la interlocució de la institució amb els seus membres-propietaris. Això, esclar, a més d'un tracte preferencial amb les penyes. La directiva s'ha sentit forta mimant els socis i combatent l'ambient més enllà del perímetre social. Com a prova de la preocupació que hi ha en alguns sectors, el vicepresident del ram va avisar els seus companys de junta del risc de perdre milers de vots.
És cert que la llei és vigent però també és veritat que el Barça l'estava incomplint en base a la seva singularitat. Als cinemes els nens no seuen a la falda del pare de franc però tampoc són els propietaris o els fills dels propietaris d'aquesta mena de cooperativa més que un club. Fa uns anys, en un altre règim, directius de l'àrea econòmica (els que combatien la motxilla econòmica del deute) van proposar fer pagar als nens. La consciència majoritària al consell directiu del moment anava en una altra direcció i van optar per preservar el mecanisme tradicional de transmissió del barcelonisme de pares a fills. Entrepà, a la falda, bufanda i el que calgui.
Expliquen que quan el director general va intervenir davant la junta per elevar aquesta qüestió va plantejar un escenari tremendista. Segons el discurs oficial, tot comença quan el clàssic queda designat en horari familiar. O ningú va pensar en aquesta derivada quan a la campanya electoral un dels punts forts del programa eren horaris familiars per als partits, o algú a l'estructura executiva s'ha adormit si al Barça-Getafe ja es va detectar el problema i fins 15 dies abans del Barça-Madrid no s'ha traslladat a la societat sense una solució.
Dues dades, per acabar: el club és un monstre de 500 milions de pressupost i els socis només generen el 10% d'aquests ingressos. I els despatxos nobles aposten per construir un nou estadi que ara, per encabir els nens, potser té més defensors.
