Com en la final de Roma, el United va obligar el Barça a sobreviure en uns primers minuts nerviosos i agitats. De cert desconcert, perquè els blaugranes no trobaven la manera d'allargar la possessió, de tranquil·litzar el joc a través de la pilota. Pressionats ben amunt, els de Guardiola van haver d'iniciar el joc en llarg des de Valdés en alguna ocasió, traint la seva essència de sortir jugant i perdent la iniciativa. No hi havia cap altre remei. Els centrals Piqué i Mascherano s'obrien molt per rebre a la creueta de l'àrea, com fan sempre, però van topar amb un Chicharito que tapava la sortida pel central català, mentre que Valencia i Park s'enganxaven als laterals per evitar el recurs d'iniciar jugades des dels laterals. Rooney, pendent de taponar Busquets per dins, deixava que fos Mascherano qui sortís jugant. Conscient que l'argentí no domina aquesta faceta del joc, Xavi va haver de baixar a rebre per donar fiabilitat a l'equip.
El moviment del de Terrassa va generar un efecte en cadena que va permetre al Barça començar a dominar el joc i l'espai. El risc del United d'anar a buscar els culers ben a dalt, va acabar generant un passadís immens entre línies per on Iniesta i Messi van jugar a plaer. L'absència d'un home defensiu que tapés el centre va fer que els de Ferguson fossin vulnerables per allà on el Barça vol fer mal, per dins. I te'n fa. Carrick i Giggs no arribaven a pressionar Xavi, que rebia pràcticament a l'àrea de Valdés, i això partia la línia de mig del camp anglesa. Ben oberts Pedro i Villa van donar aire a Messi per rebre sol. L'únic problema per a l'argentí va ser el remat.
Xuts des de la frontal
Juntament amb Messi, Iniesta va trencar una vegada i una altra la pressió del United per rebre encarant la defensa dels red devils i mirar la porteria de Van der Sar. Però al Barça li va faltar decisió per xutar des de fora de l'àrea. Sense provar-ho des de lluny, el United tenia clar com defensar: replegament intensiu, per no deixar espais a l'esquena que habilitessin una paret blaugrana. Sense cap vergonya, el United va tenir moments d'estar tancat entre l'àrea petita i la mitja lluna. Vuit jugadors en poc menys de vint metres. Només Chicharito i Rooney, despenjats en la punta d'atac, es lliuraven d'aquest treball defensiu i esperaven la seva ocasió al contraatac. El Barça va saber corregir això en el segon temps i de seguida es van veure xuts d'Iniesta, Messi i Xavi.
Al ritme dels tres Pilotes d'Or
Els tres petits que, avisava en la prèvia Ferguson, eren els que havien de ser frenats per aturar el Barça. Els anglesos, però, van jugar a remolc d'ells i la seva mobilitat. El toc i la serenor de Xavi des de darrere, avançant metres amb criteri, fent progressar l'atac blaugrana, connectant les fases d'iniciació i creació. Iniesta, desvinculant-se de la iniciació, va tenir més profunditat que mai, apareixent des de segona línia per combinar creació i finalització, com també va fer Messi, movent-se per lliure per allà on li demanava el cor, on el duia el desig. El United no va existir. No va inquietar. No va poder. Guanyar una final de la Champions amb gairebé el 70% de possessió com va fer el Barça ahir és una meravella del futbol control. Una nova demostració de poder. Una nova lliçó. Una altra més.
