Els anglesos tenen els pubs ( public houses ) com a element clau de les relacions socials. En aquestes latituds, la primera equivalència que se'ns ocorre és el bar, però no és del tot exacta sabent que n'hi ha un munt on l'únic que s'hi troba és beguda, igual que hi ha tants camps on no es pot anar a fer res més que a veure-hi un partit. Ara bé, no podem negar al bar el paper clau que ha tingut en tants aspectes del futbol. I no només per contractes sobre tovallons de paper. O perquè, quan encara no hi havia mòbils, els mitjans locals abocàvem la nostra fe en el bar del costat del camp per saber un resultat. (Què han fet? Dos a zerooo? Dos a zero!)
Abans no existien els mòbils, si més no per a ús civil, ni els representants de jugadors, fora del món professional. I una carrera d'èxit es podia iniciar sobre una taula de fòrmica mal il·luminada per un fluorescent vell i en l'anonimat d'un carrer estret de poble. Un dels primers dies de l'estiu del 1985, un Golf dièsel vermell maldava per trobar aparcament al passeig del Mar de Sant Feliu. Al seu conductor l'havien citat en un bar paradigmàtic de la modernor vuitantera: paret negra amb formes geomètriques tallades, línies daurades, il·luminació escassa i grogosa. Era el bar on solia fer el toc, després dels partits, la junta de l'Ateneu. N'hi va haver prou amb una trobada cara a cara entre president i jugador per deixar-ho tot encarat. El president era l'Esteve Serra, i el jugador, el Domènec Torrent, i d'aquella firma en van sortir sis anys amb l'Ateneu a Preferent, de què mai va ser expulsat.
El pas següent, després de jugar també a Cassà i a Lloret, va ser asseure's a la banqueta, a Palafrugell, Palamós i Girona, a Tercera i a Segona B. Allà va donar a conèixer una manera de treballar, dins del camp i fora. Torrent va revelar-se com un tècnic metòdic, estudiós i amant de rumiar els projectes, que no volia agafar equips a mitja Lliga, i que feia del respecte al jugador, en la seva condició d'exfutbolista, el fonament d'un vestidor unit. I tot plegat, entrenant gairebé una dècada en el futbol semiprofessional. Era el bastó que necessitava Pep Guardiola per caminar amb pas ferm en una experiència primerenca. Avui, el Dome salta a la rotllana a prop del Pep cada cop que el Barcelona planta una copa al mig del camp.
El temps, deia aquell líder de l'èter, és un jutge suprem que et dóna la raó o te la pren.
El 1997, el Lleida, llavors a Segona, fitxava un lliure nigerià: Michael Emenalo. Juande Ramos n'era el tècnic, i Paco Biosca, el metge. Entre l'aventura d'Amunike al Barça i la sensació de les àligues verdes a França 98, Emenalo encarnava el dubte entre l'àngel internacional i el dimoni rodamón. Havia emigrat als Estats Units per estudiar-hi i va competir en lligues universitàries abans de fer-se un forat al San José Clash, el seu últim club abans del de la Terra Ferma. Al Camp d'Esports, 22 partits i un gol a l'Atlètic de Madrid B. I va marxar gairebé per la porta del darrere a jugar al Maccabi de Tel Aviv, que dirigia un tal Avram Grant.
Trucades a Emenalo
El 2007, mentre feia de representant i dirigia projectes de futbol base als Estats Units, Emenalo rebia dues trucades: una de Juande Ramos (filtrada per l'entrenador universitari d'Emenalo) i una d'Avram Grant, totes dues amb el mateix objectiu. El nigerià va decidir-se per ser el nou scouter del Chelsea a les ordres de Grant, llavors director esportiu blue . El 8 de juliol d'enguany, i després d'haver estat assistant coach , el nou director tècnic dels blues passava a ser Emenalo. I el nou cap dels serveis mèdics de l'equip de Stamford Bridge, Paco Biosca.
Això també és una opinió, però em queda el dubte de si tot plegat ho van lligar en un pub.
