Algun dia marxarà

ARijkaard se li van emblanquir els cabells a una velocitat esparveradora. A Guardiola li van caure gairebé tots en pocs mesos. A Gerardo Martino la cabellera, de moment, li aguanta sense dificultats, però els estralls d'entrenar un dels equip de futbol més exigents del món també se li noten. Martino fa cara de cansat, cada dia que passa les ulleres han ocupat un mica més d'espai sota els ulls i cada vegada que pot insinua que marxarà del Barça més d'hora que tard. Per raons que desconec, en les últimes rodes de premsa, l'entrenador del Barça ha volgut deixar ben clar que ell està al Camp Nou de pas i que els seus dies a Can Barça estan comptats. No són reflexions que hagi fet com a conseqüència de les preguntes dels periodistes, no, han estat pensaments expressats en veu alta per voluntat pròpia. Martino sembla tenir ganes de deixar ben clar que la seva carrera al vestidor del Barça té una caducitat propera, que ho sap, que ho vol, i que, per tant, tots els enrenous que s'organitzen habitualment al voltant de l'equip l'afecten relativament. No ha de ser fàcil entrenar en un club amb tendència als drames. Si no ho has mamat, no ha de ser agradable saber que no n'hi ha prou guanyant. Si una persona que coneixia la casa de dalt a baix i que va ser capaç de construir un equip sublim només va durar quatre anys al capdavant de l'equip, imagineu-vos què pot passar amb un senyor que va aterrar en una de les banquetes més complicades del món de rebot i per culpa d'una desgràcia. A vegades fa la sensació que Martino necessita verbalitzar que quan vulgui pot marxar. Sembla que necessita alliberar-se de la pressió llaurant dubtes sobre la seva continuïtat. Diuen els psicòlegs que allò de què no es parla és el que fa símptomes. Martino necessita parlar del seu futur, vol compartir amb nosaltres que un dia plegarà i que la seva carrera continuarà i que no passarà res greu. Els periodistes continuarem vivint i treballant pels segles dels segles en el nostre petit ecosistema, ple de petites misèries; els aficionats continuaran encadenats emocionalment al club dels seus amors, només faltaria, però ell, Gerardo Martino, volarà amb llibertat cap a una nova etapa de la seva vida, assumirà nous reptes professionals i es deslligarà d'aquest club tan histriònic, tan difícil d'interpretar, tan cruel, tan injust. De tota manera, vull que Gerardo Martino sàpiga que n'hi ha molts que volem que s'equivoqui i que desitgem que estigui molts anys a la banqueta del Barça, que esperem que aquestes ganes de marxar li passin, serà senyal que ha trobat el seu espai al club, que està còmode al Barça i que està fent bé la seva feina, és a dir, que està liderant un equip que juga bé i guanya.