Una de les diferències més evidents que sempre he notat entre el Barça i el Madrid és que els seguidors blaugranes es preocupen per com juga el seu equip, mentre que els blancs són més pràctics i només valoren els objectius. De fet, aquests debats de si s'ha de jugar amb tres defenses o de si ens agrada més el 4-3-3 o el 4-2-3-1, sempre han portat el segell culer. A Madrid no els ha interessat mai. I aquesta diferència m'ha servit per explicar-los que aquesta és una de les claus que el Barça s'hagi posat a l'altura del Madrid i fins i tot durant l'última dècada li hagi passat per davant.
Els culers han tret pit dels seus jugadors del planter, del fet que és una fàbrica de treure migcampistes tallats tots pel mateix patró: el de mimar i tractar bé la pilota. Celades, Milla, Guardiola, Xavi, Iniesta, Marc Crosas, Sergi Roberto i un llarg etcètera. Perquè un dels grans patrimonis del club és que totes les categories juguen igual, a tenir la pilota. Si tu la tens no la té el teu rival, diuen.
No entraré en si s'està canviant o no l'estil, en si és millor arribar a l'àrea rival amb tres o amb vint passades. Però sí que apostaré sempre perquè se segueixi mantenint aquest debat. Aquest interès per voler el millor per al Barça més enllà dels resultats. Aquesta característica és el principal tret diferencial amb el Madrid. I estic convençut que ha estat la clau per construir el Barça actual. El de Rijkaard, el de Guardiola i també el de Martino.
Preocupar-se per com juga el teu equip i debatre-ho, enriqueix. I qui no ho fa, com el Madrid, s'empobreix. Però encara és pitjor voler-ho veure com un atac a la institució. La crítica, sempre que sigui constructiva, suma. Però amenaçar els que debaten de mal barcelonistes només té una única lectura: la por, la inseguretat i la tornada al passat i a la mediocritat.
