ESPANYOL
Esports 20/09/2012

On hi havia futbol, ara hi ha pisos de luxe i tifes de gos

i
Cristian Segura
3 min
On hi havia futbol,  ara hi ha pisos de luxe i tifes de gos

La tarda del 20 de setembre del 1997 vaig seguir en directe per TV3 la voladura de l'estadi de Sarrià, a Barcelona. La detonació posava fi a 74 anys d'història del futbol perquè l'Espanyol volia eixugar el seu deute venent els terrenys. Probablement devia ser la retransmissió de televisió amb més audiència del dia: els pericos ho vam veure per sentiment; alguns culers, per celebrar que l'Espanyol es quedava sense casa, i la majoria, per l'espectacle d'un operatiu tan arriscat. Quinze anys més tard, per recordar l'estadi hi ha dos rètols informatius i un parc ple d'excrements de gos.

Aquella tarda vaig ser un dels veïns de la ronda General Mitre que per precaució va marxar de casa seva. Vaig anar al pis de la meva àvia, també molt a prop de l'estadi. A les cinc de la tarda, davant del televisor, vam veure com queien les grades de Sarrià. Vaig sortir corrent a la terrassa per observar el núvol de pols. No recordo que estigués trist. Feia setmanes que ja havien començat a enderrocar les instal·lacions; havia tingut temps per mentalitzar-me que la seva desaparició era un fet consumat.

De Sarrià vam passar als dotze anys de l'exili de Montjuïc, un camp d'ambient fred que no es va fer estimar malgrat que jugant a l'Olímpic es van guanyar dues Copes del Rei i un subcampionat de la UEFA.

Per edat he vist més partits a Montjuïc que no pas a Sarrià i, evidentment, que a Cornellà. Però la meva pàtria segueix sent Sarrià. "La pàtria de l'home és la seva infància", va escriure Rainer Maria Rilke. El formigó vell de les graderies, l'olor de pipes, la meva trompeta, els papers de colors que llançàvem al terreny de joc: les olors i les experiències que vaig viure a Sarrià em van marcar de per vida.

Acostumava a anar al Gol Nord, on hi havia la Peña Juvenil. Allà vaig descobrir la sensació de formar part de la massa i l'eufòria tan absurda que pot provocar un gol. També vaig sentir la violència, com quan en un derbi contra el Barça -jo tenia catorze anys-, vaig rebre dos cops de porra de la Policia Nacional. I vaig aprendre què és el fair play quan, davant meu, Zubizarreta va fer gestos de desaprovació durant un minut de silenci que van trencar radicals del Barça. El meu record més dolç és propi d'un club modest: l'ascens a Primera Divisió el 1994 amb Camacho d'entrenador.

El camp de Sarrià també era conegut com Can Ràbia per la masia que hi havia allà abans del 1923 i no, com molts creuen, per l'animadversió que pugui provocar l'Espanyol. L'àrea on hi havia l'estadi està delimitada pel nord pel carrer de Can Ràbia. Al sud encara hi ha la benzinera de Repsol i el bar on es reunien les Brigadas Blanquiazules, i que en dies de partit era millor evitar. A l'oest hi ha el passatge Ricard Zamora, dedicat al llegendari porter. On hi havia les tribunes, ara hi ha apartaments de luxe, una farmàcia, un supermercat i el Col·legi Major Sant Jordi, un edifici molt atractiu dels arquitectes Jordi Pagès i Josep Lluís Mateo.

Els Jardins del Camp de Sarrià ocupen el centre d'aquest escenari. Hi ha dos plafons de plàstic força malmesos que indiquen el següent: "Aquests terrenys van acollir l'estadi de futbol de Sarrià del RCD Espanyol entre el 1923 i el 1997". Aquests dos cartells i el nom del parc són els únics referents commemoratius.

Hi havia anat molts cops a passejar el gos; ara ja no. Les picabaralles entre veïns són habituals perquè hi ha un munt de gossos i molts excrements sense recollir. Encara hi ha molt incivisme a la societat, però l'educació no només es demostra respectant la higiene i el bé públic, també es demostra rememorant com cal la història de la ciutat.

stats