La vida d’entrenador professional no és fàcil. El tècnic ha de buscar temps entre els viatges per planificar les sessions , preparar els partits, estudiar els rivals, fer els entrenaments, solucionar els problemes, atendre els mitjans de comunicació i dirigir el grup. A més, hi ha un grapat d’hores invisibles que dedica a pensar com millorar el rendiment del seu equip. La de líder no és una professió amb horari. Els preparadors amateurs han de compaginar tot això amb una feina o uns estudis. Ells són els veritables herois que sustenten amb passió i dedicació el nostre esport.
El nou sistema que obliga els entrenadors a adaptar els seus itineraris formatius és un despropòsit que ha perdut l’equilibri entre el respecte a la legislació i la seva necessària adaptació a la realitat. L’homologació creua línies vermelles insalvables i genera obstacles econòmics i temporals impossibles de superar per a un col·lectiu que ha aixecat la seva eina més preuada per protestar: les pissarres. I sobre les pissarres hi han escrit “Jo ja sóc entrenador”, la metàfora perfecta per resumir la seva feina, ensenyar valors a través de l’esport.
El bàsquet ha estat el primer esport a aixecar la veu, però el nou marc legal també afecta la resta de disciplines. La secretaria general de l’Esport de la Generalitat de Catalunya anunciarà aquesta setmana una moratòria. L’ajornament de les sancions no és la solució, però ha de servir per fer una reflexió exhaustiva de com repensar el sector. La cita clau arribarà el dia 3, quan el Parlament començarà a dibuixar la llei de les professions de l’esport definitiva.
Les federacions catalanes han de recuperar competències, com ara poder formar els seus entrenadors, almenys durant el primer tram del seu itinerari. A més a més, cal buscar una solució no esquizofrènica per homologar els títols anteriors.
