Té la pell tan blanca que sembla que no hi hagi anat mai. O, si més no, al juliol, que és quan fan vacances la majoria dels alemanys. Ara ja hi podrà anar. Ja ha aprovat l'assignatura que tenia pendent: guanyar una cursa aquest mes. Fins ara, això no havia passat en cap dels dotze GP que ha disputat durant els juliols de la seva trajectòria a la F1.
Ahir, Vettel va guanyar per primera vegada la cursa de casa seva i es va convertir en el primer pilot del seu país que s'emporta el GP d'Alemanya al nou Nürburgring. Altres havien guanyat en aquest mateix circuit, però sempre sota la denominació de GP d'Europa.
Pensar que si no ho havia fet fins ara és perquè Sebastian no suportava la pressió de ser l'heroi local és no conèixer bé la personalitat del tricampió.
Vettel és un pilot bàsicament feliç, que frueix amb la feina que fa, que disposa de la seguretat que li transmet pilotar un cotxe fantàstic, que no sap què és la pressió. Una part del seu èxit rau en la tranquil·litat amb què es comporta; un relaxament que contrasta amb la tensió permanent d'alguns dels seus rivals, que ja canviarien moltes de les seves victòries del juliol pels tres títols del de Heppenheim.
N'hi ha que els molesta que Vettel sempre rigui. És curiós que els satisfaci més que n'hi hagi que sempre facin cara de tres déus.
Aquí, a Alemanya, és difícil trobar algun periodista que parli malament d'ell, cosa que no passava, per exemple, amb el totpoderós Schumacher. Finger Boy no ha vedat mai cap mitjà per haver publicat una foto seva sopant amb la xicota. No l'amoïna el que expliqui la premsa gràfica, però les especulacions sobre la seva vida a la xarxa el treuen de polleguera, un altre contrast amb els que fan servir les xarxes socials com a canal oficial de comunicació.
De les curses que componen el calendari, només li falta emportar-se la d'Hongria -el seu pròxim objectiu- i la d'Austin, on el campionat només ha anat una vegada. Les copes de la resta guarneixen el menjador de casa seva.
