Arriba un dia en què els teus ídols et deceben dolorosament, en què t'adones que aquells titans amb nervis d'acer que admires, veloços com cavalls alats, també temen, recelen, titubegen i es resisteixen a encarar nous reptes tan immensos com els dotze treballs d'Hèrcules i el més grandiós encara, el tretzè, la fundació de Barcelona i l'Orxateria Donat del Portal de l'Àngel.
Em costa acceptar que aquests herois de la velocitat extrema, autèntics gegants de la celeritat i la promptitud, com són els pilots Jorge Lorenzo i Casey Stoner, renunciïn a córrer aquest 2 d'octubre el Gran Premi del Japó de motociclisme. La raó és que aquest Gran Premi (constato que els entesos en aquest esport en diuen Moto GP) se celebra a un circuit japonès, Motegi, situat a menys de 100 quilòmetres de la central nuclear de Fukushima. Ni Lorenzo ni Stoner no volen veure's exposats a l'impacte de la radiació nuclear, tan danyosa per als teixits humans, animals i vegetals.
Sembla que Lorenzo va començar a vacil·lar després de veure el documental Chernóbil. 25 años después , que el va impressionar molt. Ell ja s'hi veia, corrent a tot gas entre munts de residus nuclears. I va declarar: "És possible que per tres dies no passi res, però tornar a Espanya pensant en el que et pot passar no és agradable".
Mirat des d'un altre angle, la proximitat de Fukushima podria tenir els seus efectes positius. D'entrada, la carrera guanyaria en velocitat, només pel desig impetuós d'acabar-la com més aviat millor. I als boxs, els mecànics treballarien més de pressa per refugiar-se de nou en una sala desnuclearitzada. Per evitar riscos, encabat no caldria que els guanyadors pugessin a un pòdium entre dues rosses disfressades d'apicultors ni que els ruixessin amb xampany contaminat.
