Ell mirava la piràmide esglaonada, ella mirava la piràmide esglaonada i cap dels dos es va fixar en l'altre ni per avorriment. Fins aquí la prehistòria de la seva història. La història de debò va començar deu anys després, quan ell va penjar una foto d'aquell viatge al grup de Facebook Jo també tinc un pot amb sorra del desert d'Egipte i ella s'hi va trobar. Amb la mà esquerra a la cintura i amb una mena de gepa que no va saber si atribuir a un caprici del gran angular o a les seqüeles d'haver desobeït la mare quan li deia posa't dreta, nena, que acabaràs com la torre de Pisa. (La mare no deia res del campaner de Notre-Dame.)
Les relacions virtuals, ja se sap: s'acceleren en quatre clics. Que si ostres quina casualitat, que si fa temps que no viatjo sol, que si amb els nens preferim anar de càmping, que no tenen edat per volar lluny. Doncs jo amb la bessonada, ja t'ho pots imaginar. Els fills, com ens transformen. A Egipte n'hi havia que hi duien nens, te'n recordes? Sí, però desenganya't, la canalla està millor a la platja, fent piràmides de sorra a trenc d'onada.
I tu, a què et dediques? Caram, és curiós que només hàgim coincidit a l'Àfrica. I vivim a prop... Què dius ara, al gimnàs del carrer Perill? Sí, també hi estic apuntat, però el subvenciono a distància. Jo abans dels bessons nedava tres dies per setmana; ara, si m'hi escapo un cop al mes, ja canto victòria. Doncs em guanyes, fa segles que no suo a la sala de màquines. A mi em sap greu tirar la tovallola, em cal anar anar a piscina per l'esquena. No per la gepa de camell que se'm veu a la foto de la piràmide, maleït gran angular, sinó per l'escoliosi que arrossego des dels deu anys. Només em va faltar un embaràs de bessons, pobra esquena meva.
D'aquesta primera presa de contacte, prou innocent, a la dependència virtual més absoluta va passar una setmana a tot estirar. Xatejar amb ell i enviar-li mails va esdevenir una necessitat compulsiva, un joc adolescent, un desig com més va més acusat. Feia quatre anys que estava consagrada a la feina, les criatures i para de comptar. Havia descuidat les amistats i s'havia descuidat ella mateixa, i ara estava recobrant les ganes d'arreglar-se, de comprar-se vestits, de menjar-se el món per esmorzar. Val a dir que aquell antic company de viatge era un encant d'interlocutor: afectuós, divertit, gairebé poeta. La feia sentir atractiva, viva, palpitant.
Van quedar per fer un cafè. Hi va haver cert desencaix inicial, però el van superar amb tanta traça que l'escenari de la segona trobada ja va ser un hotel. Amb la foto d'una tomba faraònica a la paret de l'habitació: un detall que ella no va saber si era buscat o fortuït. Se'n feia creus, que pogués ser on era, amb un quasi desconegut que li creava addicció i que ara li tastaria la pell. Mai se li hauria acudit que enganyaria el marit amb aquella alegria, i mira: no tenia ni remordiments. Tan sols patia per si una hipotètica trucada de l'escola li aigualia la festa.
I quina festa. Ell se li va ficar per tots els forats, inclosos els de les arracades, ella es va obrir com si li hagués d'entrar un dromedari. Hauria jurat que li era impossible dilatar-se tant. Els nens havien nascut per cesària, amb el seu home li costava Déu i ajuda relaxar-se, i sola tampoc se'n sortia: amb prou feines sabia posar-se un tàmpax. Avui sí que s'estava deixant anar, fins i tot hi afegia pebre. "No profanis la meva mastaba", va mussitar, just abans que la profanació fos un fet.
Ella exercia de piscina sense manies quan, tot d'una, se li va eixugar l'ànim i la vagina. Es va mirar el tros de mamífer humà que nedava per racons inexplorats del seu cos, va entendre que el sexe era l'únic destí i, avergonyida de reproduir l'estereotip femení però incapaç de desfer-se'n, va deixar de trobar-hi la gràcia. Ell, aliè al clic mental de la companya, era un turista extasiat pel paisatge. No li importava ni el passat ni el futur ni res més que aquell pou que l'engolia. Un pou esglaonat que, a primera vista, semblava ben bé una piràmide invertida.
