"SÓC EL BOIG DE LA CIUTAT..." El Xarim ens suggereix repetir-la i acceptem. Cada dia podem ser més exigents en els assajos i quedar-ne més satisfets. Fa més de 25 anys el Josep em va donar una cinta de casset amb algunes composicions. Feia poc que el seu grup s'havia desfet i estava formant una nova banda. El Jaume Rufí, el meu company de pupitre a l'institut i cantant del seu grup, Copacabana, havia decidit centrar-se en la carrera d'història. Jo estava fent d'aprenent d'actor a l'Institut del Teatre de Barcelona. Aquell matí de dissabte em vaig posar la cinta a la butxaca i quan la setmana següent vaig tornar de Barna vaig anar a veure una colla de peluts a Can Fitxero, el nostre primer local, al costat de l'estació de tren. Una antiga agència de viatges que havia deixat muntanyes d'arxivadors que ens servien de trinxeres. Era el mateix lloc on havia presenciat centenars d'assajos d'aquella banda de rock amb nom d'orquestra de patxanga , i també el primer lloc on vaig passar la primera nit acompanyat de dolços insomnis. Vaig treure'n la lletra i el Josep em va proposar que la cantés. "Acabava d'arribar, només volia tranquil·litat després de nits humides..." Després vaig cantar L'Empordà , que tantes vegades havia escoltat en la veu del Jaume, i em vaig quedar a la banda. Fins ara. Mai em vaig imaginar que el somni es pogués fer tan gran.
N'HI HA MÉS FORA QUE DINS. Els carrers i els bars on vam començar eren compartits sovint pels amics que venien, amb permís de passeig, del psiquiàtric de Salt. Els dec molt. M'han inspirat sovint. Els sentia més pròxims que molts dels meus conciutadans. Sempre obrien portes insospitades i ens agafàvem les mans per mantenir plegats l'equilibri i els desequilibris. El James Dean, el Tintín, el Llauger, el Palau..., nosaltres mateixos. Flors de fum.
'RUMBLE FISH', de Francis Ford Coppola. Uns mesos abans de posar-me la cinta de casset a la butxaca havia vist per segona vegada la pel·lícula al cinema. Matt Dillon, en el seu paper de Rusty James, entra sol i preocupat en un bar en blanc i negre. Tom Waits fa de bàrman. Li pregunta al noi: "Què et passa?" El Rusty respon amb una pregunta: "Com se sap quan un és boig?", pensant en el seu germà, el millor paper de la carrera de Mickey Rourke, The Motorcycle Boy . "Tot depèn de la quantitat de gent que ho pensi", respon Waits des de darrere de la barra.
10 ANYS DELS JOCS DEL 92. Sóc a l'Estadi Olímpic, al peu de l'escenari de la festa d'aniversari. Pujo després que acabi la Maria del Mar Bonet i canto amb una formació dirigida pel Kitflus. Alguna cosa estranya es belluga sobre meu però no ho miro per no desconcentrar-me. Més tard ha d'entrar l'Adrià Puntí, però no entra. Passem uns segons molt llargs aguantant el compàs. Entra ensopegant i interpreta un Ull per ull magistral. Finalment s'hi suma el Pep Sala i cantem tots tres. Mentrestant, veig dos nois amb qui hem estat xerrant darrere l'escenari que s'han penjat del pont frontal de llums amb una pancarta contra el Fòrum de les Cultures i l'especulació urbanística. Aguanten l'equilibri com poden. Les càmeres que retransmeten l'acte eviten els plans generals i l'escàndol. Quan acabem i abans que comenci el Peret, aprofiten per fer-los fora. La gent de seguretat ens diuen que es pensaven que anaven amb nosaltres i que per això els havien deixat passar. L'Adri i jo ens mirem i diem que no els coneixíem de res, que ens els hem trobat pels passadissos d'accés a l'escenari.
ASSAGEM EL CAP DE SETMANA. Aprofito per desconnectar una estona i m'emporto el Xarim amb uns amics a la vall del Llémena, disssabte a la tarda. Ens perseguim amb el Joel Joan, que és per allà passant uns dies però no ens veiem. Mentre ell és a la casa on després soparé, sóc amb el Xarim visitant el pioner del sector musical, el Gay Mercader. Parlem de les esclavituds i les virtuts del rock.
Em diu que amb els anys el que més valor té són l'espai i el silenci. Però ens rep amb un vídeo d'una actuació en directe de James Brown que resumeix en 5 minuts el que passaria d'interessant en el món de la música popular els següents decennis. Des de Michael Jackson fins al hip-hop, passant per Prince. L'actuació és del mateix any que vaig néixer. Abans de marxar me'l regala, i també ens passa una còpia d'un disc de The Gladiators, Trenchtown Mix Up . Bestial.
EL DESEQUILIBRI entre els drets del seu representat, Loquillo, i l'asfixiant contracte editorial amb la discogràfica que gestionava els seus drets, es va resoldre fent signar les cançons del disc següent, Hombres , al pare del Loco. Tot té una solució. Ens acomiadem amb el Gay per poca estona. L'endemà a les 10 fem tard amb el Xarim a l'assaig. Però no gaire, amb equilibri.
