A la perruqueria de Figuerons, la jove regidora de Cultura canta la propaganda d'Inside job a la dona de l'alcalde, que li ensabona els cabells.
-El teu home, com a home de política, l'ha de veure, Montse. I Barcelona tampoc no és tan lluny.
La Montse pensa que l'Andreu és més de Pirates del Carib, però a l'Anna li diria a tot que sí, perquè és una de les poques clientes que li aguanten el negoci, amb aquesta alternància de tints rabiosos i escalats d'idealista.
-Als terrenys de l'orri hi podríem muntar un festival d'estiu de puta mare, i el teu Andreu esperant que tornin aquella tropa d'especuladors del complex de luxe i ens poguem posar tots a jeure. Amb els temps que corren...! Inside job li obrirà els ulls.
L'Andreu, que havia fitxat l'Anna per esgarrapar el vot jove, es pensava que ja estaria prou entretinguda triant conjunts per a la festa major. Però la noia li ha sortit inquieta, amb idees, i a força de picar pedra li ha tret l'impensable: ara un bibliobús, ara un recital poètic, ara una mostra de danses africanes a la plaça de l'Ajuntament. A la perruqueria, no sap ni on és l'Hola: es porta el diari i comenta les jugades sota les estisorades de la Montse. Ara li assenyala la cartellera: el dia de l'espectador, podríeu aprofitar. Després, fullejant la secció internacional, li mostra una foto del matrimoni Obama:
-Mira, dos ninots. Quan l'Andreu hagi vist Inside job, salvant les distàncies, veurà que mana més ell que l'Obama. Tu digue-l'hi, i ja veuràs com li canvia la cara.
La Montse fa una ullada al president del món i la seua dona, protegits del seu poble per un escut de metacrilat. Dos ninots, repeteix l'Anna, ja ho veureu. La perruquera li escapça un altre floc de cabells i pensa que sí, que els Obama semblen dos ninots, com les dues figuretes que presidien l'àtic del seu pastís de casament. Aquell any, l'Andreu tampoc no havia guanyat les eleccions, però la nit de noces, mentre la tenia de natges contra l'armari de l'hotel, li va tornar a demanar entre mossegades: Digue'm Alcalde, digue'm Senyor Alcalde. I ella, amb el vestit blanc arromangat a la cintura, li esbufegava a l'orella: Oh, Alcalde, sí, Senyor Alcalde...! L'Andreu més íntim sempre li demanava: Digue'm Alcalde, digue'm Senyor Alcalde. I quan ella li corresponia, posava els ulls en blanc i els mitjons li tremolaven als turmells.
La nit electoral que es va girar la truita, l'Andreu ja no tenia la força per aixecar-la, i ella tampoc no pesava 50 quilos, però sí que van rodolar per la vànova matrimonial i el flamant alcalde es va fer camí entre la faldilla del vestit jaqueta. Aquesta vegada era la bona, i la Montse va creure que a partir d'aleshores li passaria la dèria.
-Digue'm Alcalde, digue'm Senyor Alcalde.
-Vaaa, Andreu, prou d'aquest color!
A la falda de l'Anna, el matrimoni Obama encara saluda les multituds. La Montse se'ls imagina la primera nit presidencial, fent botar les potes del llit entre núvols rutilants de barres i estrelles. Digue'm President, digue'm Senyor President... I ella: Oh, President, sí, Senyor President! O potser: Vaaa, Barack, prou d'aquest color. Perquè tampoc no sap els anys que fa que estan casats.
-Si féssim un festival d'estiu, Montse, seria la setmana gran de la perruqueria!
-I a quin cine la fan, aquesta que dius?
-Té, queda't el diari. Al final, l'he comprat per al teu home i ni s'ha dignat a obrir-lo.
Quan la Montse tanca la perruqueria, descansa les cames a la butaca d'escai que avui només ha escalfat l'Anna. Al mirall, una bombeta fosa. Festival d'estiu. Agafa el diari i el fulleja distretament. A la secció internacional li ressona la veu de la jove regidora: Inside job, el teu home veurà que mana més que l'Obama. A la secció de cultura, l'èxit del festival de Cap Roig, amb el topònim manipulat amb bolígraf: "de Figuerons". La Montse somriu: Aquesta Anna...! A sota, dues línies més, igualment eufòriques i manuscrites: "Oh, Alcalde, Senyor Alcalde, ja et podries estirar!!", i la perruquera sent com li explota la sang a la cara.
