Català Roca va deixar constància fotogràfica de l'arribada a la Barcelona dels anys 50 dels mariners de la Sisena Flota dels Estats Units d'Amèrica. Imatges en blanc i negre del partit amistós entre els uniformats forasters i les dones que fumaven als portals del Barri Xino. Amb intercanvi de favors o sense, es produïa una fascinació mútua que tindria conseqüències culturals en el microcosmos del Raval. Call me Maria es trasllada a aquell experiment social que va revolucionar els costums de la Barcelona portuària per ambientar un espectacle de circ familiar, prou llimat de canalles per evitar preguntes incòmodes.
Com en qualsevol musical, aquí mana l'amor, l'anècdota del noi troba noia. Números de circ d'equilibri, força i velocitat, música nostàlgica, humor accidentat i un fil argumental prim per fer participar el públic en una senzilla festa que evoca un passat endolcit. Un curt viatge en el temps per transformar el ranci Bar Manolo i la seva ràdio dedicada a Conchita Piquer i Jorge Sepúlveda en el rock'n'roller Manolo's .
Quan el circ entra en el terreny del teatre ha de tenir un relat i uns personatges molt sòlids perquè la tensió escènica no afluixi entre els números. Aquesta és la principal mancança de Call me Maria , tot i que Sergi Estebanell s'esgoti amb un humor físic a l'estil Jerry Lewis per mantenir l'interès de la trama. De totes les històries d'aquest antre que no fa olor ni d'alcohol ni de tabac, ni de res prohibit -gairebé un bar parroquial amb una bona banda musical en directe-, la més travada és la història entre la cambrera i el repartidor, que comparteixen secrets mentre fan difícils equilibris cos a cos. La resta del repartiment -en què destaca la força i la precisió del mariner Jeremias Faganel amb el pal xinès i la roda- té un perfil més esquemàtic i una admiració circense menor, encara que Eva Szwarcer converteixi l'anella aèria en una simpàtica coberta d'una revista amb pin-up.
