Fa una tarda esplèndida de juliol i al davant d'El Molino hi ha fira, una fira modesta, una sola atracció que gira i gira al ritme de Los pajaritos davant de nens i pares de tots els colors que no sé si els han ballat mai.
Des d'un banc inconspicu és fàcil distingir entre els veïns del barri els que arriben d'hora al lliurament dels premis FAD Sebastià Gasch ; porten, els homes, sabates tancades, pantalons llargs. Les dones duen talons, sandàlies amb brillantors, vestits més elegants. Són premis a les arts parateatrals, i la gent de la faràndula ja se sap.
Quan obren les portes, allau de públic endavant. La casa convida a cervesa, hi ha cares somrients, petons, salutacions en general. Pels racons se senten comentaris dels neòfits: "Me l'imaginava més gran". Tot i que estava previst, no vindrà Jaume Ciurana i no m'estranya; si tafanegen el seu Twitter veuran que està ocupadíssim amb concerts i festivals.
Les noies de premsa semblen nervioses perquè calia assajar i encara no ha arribat cap premiat, però just llavors treu el cap Albert Pla , flamant premi d'honor Sebastià Gasch, acompanyat d'un altre músic no tan conegut però també molt gran: Ivan , de Don Simon i Telefunken. Just quan Pla m'explicava els mèrits que havia acumulat perquè li atorguessin la menció de Caganer de l'Any 2010, arriba Jordi Oriol , Aplaudiment de nova creació. I ell, que és jove i intrèpid i feliç de ser premiat, m'explica com va començar amb la música, com això el va portar al teatre, com això el va empènyer a escriure i actuar. I a projectes amb l'il·lustre poeta Josep Pedrals , amb qui no ens el perdrem al festival Terra Alta d'enguany.
S'apaguen els llums i tothom calla, surt a l'escenari la gran Merche Mar , l'única artista de l'antic Molino que ha sobreviscut a les remodelacions generals. I s'entén, perquè és fresca i és riallera i perquè té allò que els que no hem vist mai un music-hall imaginem que ha de tenir una vedet de les de veritat. Llegeix les targetes del guió, però es nota quan improvisa perquè és llavors que el públic riu i ella està còmoda i brilla més.
Ambaixadors i amfitrions
Els lliuraments de premis podria dir-se que són tots semblants: surt el premiat, diu alguna cosa, la gent aplaudeix i passa el següent. Avui no hi ha Angélica Liddell , premi FAD Sebastià Gasch, ni Camille Boitel , Aplaudiment internacional Joan German Schroeder. Tots dos tenen molta feina i han enviat ambaixadors emocionats. Però sens dubte la intervenció més emotiva és la d' Elvira Vázquez , que obté l'Aplaudiment de mecenatge per haver reobert El Molino. És a casa seva, ens ha rebut amb els braços oberts, ens convida a tornar-hi.
Finalment, s'encenen els llums, que estranyament vol dir que s'ha acabat. La gent desfila a la terrassa, els més addictes surten a fumar. Més d'un es fa fotos a l'escenari; volen dir als seus avis que hi han estat. L'assistent més jove, la Daida , filla de l'artista plàstic David Ymbernon , s'ha adormit en braços del seu pare i no crec que, en sortir, pugui pujar als cavallets que, a fora, continuen girant. No hi fa res, demà encara hi seran.
