Un cantautor de rock-and-roll proper a mi grava el seu nou disc, i per l'estudi, aquests dies, hi desfilen tot de músics. El bateria dels cabells llargs que també fa classes d'història i toca en set o vuit grups; el contrabaixista, que ve amb els Ferrocarrils Catalans, però com que li fa mandra muntar les rodes del contrabaix, el porta a coll, i quatre solistes de l'Orfeó Català, que avui vénen a gravar cors.
Parlo amb els solistes de l'Orfeó Català, que m'expliquen tot de coses. Són la soprano Aida Cámara , les contralts Natàlia Jiménez i Cristina Arribas i el baríton Oriol Saladrigas . Tots tenen altres feines, però fan això per vocació. He sentit que el músic proper a mi, que és l' Àlex Torío , els demanava "una confiança Morricone". Això vol dir, m'expliquen, que no han de tenir por de -a banda de cantar tan bé com solen fer-ho- atrevir-se a fer crits i esgarips. No les tenen totes. No estan acostumats a treballar sense partitura. "De vegades, quan assagem, ens donen la partitura i, a la primera, ja cantem, sense haver assajat -em diuen-, però improvisar ens diverteix molt, i a la vegada ens posa més nerviosos". Dues de les noies, per cert, d'aquí uns dies cantaran en un espectacle de La Fura dels Baus . "D' atrezzo ens han donat una capsa amb la partitura i una llanterna!", m'explica l'Aida amb els ulls riallers. No sé si la llanterna ens ha de fer pensar que cantaran a dins d'un contenidor o alguna cosa similar.
Els pregunto què és més avorrit de cantar. "Les populars catalanes, que les fem sense orquestra, com ara L'Empordà i Ton pare no té nas , de vegades, són més avorrides -em confessen-, sobretot en època de Nadal". Pregunto per què. "Perquè per Nadal cantes El noi de la mare o La senyera i, segons com, tens tot l'auditori plorant", em diu l'Oriol. "Però en canvi -afegeix-, segons com t'agafa, podries plorar tu. Hi ha un tros de L'Empordà que a mi em torna boig. Les noies diuen «Ella canta: pastor, me fas neguit», i els nois repliquen: «Canta el pastor: me fas neguit, sirena». I després ja diem «la, la, la» però haver dit «Me fas neguit, sirena» és descomunal". I això ens porta a parlar de moments emocionants. Per exemple, el dia que els va dirigir Rostropóvitx , per la inauguració del Fòrum. "Vam fer el Réquiem de guerra , de Benjamin Britten . "En dies com aquell, escoltes, i tot l'univers és al seu lloc", reflexiona l'Aida. "Hem descobert solistes que després hem anat seguint tota la vida -continua l'Oriol-, com Thomas Quasthoff . És un baix que va néixer amb deformacions als braços i a les cames, perquè la seva mare va ser una d'aquelles embarassades a les quals els van receptar talidomida. Va cantar La creació , de Haydn , i era tan emocionant sentir aquella veu cantant el duet meravellós d'Adam i Eva…" Quasthoff, ho acabo de llegir, va ser rebutjat al conservatori de Hannover per la seva condició física. He buscat coses seves a YouTube (no el coneixia) i són de pell de gallina. Demà aniré a Disco 100 a comprar-me'n algun cedé.
Amb tot això tenim poc temps de parlar de Millet i Montull . Només un apunt, que em dóna la Natàlia. "Es notava que la música li importava zero. No venia a cap concert, excepte el de Sant Esteve, perquè sortia per la tele". I l'Aida somriu. "Sempre deia que érem un producte. I nosaltres pensàvem: ens ha tornat a dir producte ?"
