En general és difícil que la meva família es posi d'acord en alguna cosa. Es pot dir allò que som pocs i mal avinguts. Però aquesta vegada, ves per on, els ha costat poc d'assenyalar en la mateixa direcció. Cap on? Cap a mi. Tu ets jove. Tu hi entens. Tu sabràs com fer-ho. Ja pots comptar, quins arguments. Provo de resistir-m'hi, però no hi ha res a fer. Decidit!, diu el meu pare, eufòric com si hagués resolt un conflicte internacional: la Cèlia se'n fa càrrec. La Cèlia sóc jo i aquest "fer-se'n càrrec" vol dir que m'ha caigut al damunt la farragosa tasca de... No, què coi, res de "farragosa tasca": buidar el pis del vell August, el meu oncle avi, és una autèntica putada.
M'indigno. Ja ho veieu: que original. Estic per demanar ajuda als altres indignats... N'hi ha tants, que enllestiríem la feina de seguida! Però no, no vull embolics amb els Mossos, encara ho interpretarien com una violació de domicili. Finalment, em limito a trucar un parell d'amics perquè em donin un cop de mà. El Jaume s'hi apunta encantat perquè s'està moblant un pis i confia que arreplegarà alguna cosa. La Bàrbara remuga, però al final accepta amb l'esperança de trobar algun vestit o complement vintage . Ja tinc l'equip de drapaires.
El pis de l'oncle August és al passeig de Sant Joan. Una entrada que fa pudor de resclosit i un ascensor que no inspira confiança. Un cop a dins del pis, avancem pel passadís en fila índia. A les parets, pintades d'un verd hospital, hi ha tot de claus que sostenen rectangles d'un verd més clar. Són les absències dels quadres que recordo, plens de cavalls salvatges amb les crineres al vent.
Un cop al menjador, comencem la feina per la calaixera. Cada un de nosaltres es queda un calaix. "No llenceu res sense dir-m'ho!", adverteixo. Factures, còpies de contractes, documents de propietat, tot molt avorrit. Fins que en Jaume troba un àlbum ple de fotos retallades de revistes i diaris. La Bàrbara i jo ens hi acostem per xafardejar. A la primera hi surten Katharine Hepburn i Spencer Tracy. Ja són grans. Ell està assegut en una cadira de director de cinema, amb un guió a les mans. Ella s'ha ajupit al seu costat, en una actitud més juvenil del que correspon a la seva edat. Probablement és una pausa del rodatge d' Endevina qui ve a sopar , l'última pel·lícula en què va participar. Estava malalt i tots dos ho sabien. Ella el mira amb inquietud i amb una rendida admiració. La mirada d'ell és trista i divertida alhora. Es diuen que s'estimen amb els ulls.
A la foto següent hi ha Lennon i McCartney. Estan asseguts en unes escales. John Lennon du els cabells molt llargs, les seves ulleres, barba, americana i pantalons clars. Paul McCartney va vestit de fosc, els cabells més curts, la cara neta. Es miren amb una barreja d'incomprensió i incredulitat. Això s'ha acabat, sembla que es diuen. Més fotografies, algunes amb personatges famosos, d'altres amb gent que no coneixem. A tot arreu hi ha mirades. Mirades iròniques, tendres, fosques, inquisitives, vacil·lants, divertides.
Anem passant imatges. Porten la data de l'any i estan ordenades cronològicament. Tenim curiositat per veure quina és l'última. Hi trobem una fotografia en color, retallada del diari ARA. Any 2011. Els entrenadors del Barça i del Madrid se saluden abans d'un partit. Mourinho està dret i Guardiola, que estava assegut a la banqueta, s'incorpora per fer l'encaixada, però tot i així, el mira des de baix. Les mirades dibuixen una línia diagonal en dos sentits. Una línia recta, com una fletxa, que va a parar als ulls de l'altre. La mirada del por tuguès la imaginem, més que veure-la, perquè queda esbiaixada. Però la del català podem observar-la a plaer. És una mirada ferma, sense vacil·lacions, que planta cara. És una mirada dura, però no tèrbola. Una mirada valenta, però serena. Tanco l'àlbum i penso en l'oncle August. Col·leccionista de mirades. Em sap greu no haver-lo conegut millor.
