De la fascinació a l’obsolescència: tecnologia amb caducitat

BarcelonaEn l’experiment conduït per la periodista canadenca Jean-Christophe Laurence, en què pregunta a un grup de nens sobre tecnologies del passat com ara una Game Boy o disquets de 8 i 3,5 polzades, queda clar l’abisme tecnològic entre generacions. Un dels nens intenta moure la ranura de metall del disquet de 3,5”, col·loca l’ull al mig i es pregunta si serveix per fer fotografies, mentre que una nena confon el disquet de 8” amb una targeta de crèdit. Però l’abisme no és només entre generacions; de vegades ni tan sols entre dècades. La fascinació tecnològica d’alguns usuaris, els interessos econòmics de les empreses i la capacitat de la tecnologia d’evolucionar a un ritme frenètic es conjuguen per generar productes cada vegada més caducs.

“Amb el casset, tot i ser una revolució dels anys 60 i un gran invent de la Philips, arribava un moment que tothom tenia problemes perquè s’enrotllaven les cintes”, comenta Atilà Herms, catedràtic d’electrònica i degà de la Facultat de Física de la UB. Trencador en la seva època, el casset va ser superat anys més tard pels discos òptics com el CD i el minidisc. Per la seva banda, Francisco Abasolo, del departament de màrqueting de producte d’OKI, es pregunta: “Qui voldria emmagatzemar avui els seus apunts de carrera en més de 700 dels primers floppy disk de 8 polzades, aquells que van ser creats fa 45 anys a Califòrnia, que es ratllaven amb facilitat i es doblegaven amb els capçals de les disqueteres, per la qual cosa quedava inservible la informació enregistrada?” Certament, ningú. Avui gairebé tots els estudiants recorren a un llapis de memòria USB o bé al núvol.

Els anteriors són alguns dels molts exemples de com tecnologies revolucionàries en el seu llançament passen a ser inútils i oblidades. És el cicle de la vida tecnològica: els productes desperten fascinació però inicien poc després el seu declivi. Malgrat la substitució dels cassets pels CD o dels disquets per USB, per Abasolo, la vida dels productes tecnològics “no és tan efímera com sembla”, ja que acostumen a cohabitar durant anys tecnologies “de maduresa”, com són els USB, amb d’altres “en fase de creixement”, com ara l’opció de recórrer al núvol. Però la convivència entre tecnologies no sempre és plàcida. I sovint una s’acaba imposant.

Funciona però no val

Per Atilà Herms, sovint els aparells es llencen quan encara van bé: “Moltes vegades no és pròpiament que l’aparell deixi de funcionar sinó que n’ha sortit un altre de més bo que fa que tothom el tingui, la tecnologia s’hi adapti i tot plegat deixi obsolet l’anterior”. L’obsolescència no és una situació exclusiva del hardware, també afecta el software.

Luis Gervaso, especialista en programació per a dispositius mòbils i conseller delegat de Stack-Sherpa, explica que “realment surt caríssim” desenvolupar per a “l’1% de la població” que té versions antigues de telèfons mòbils o sistemes operatius als seus ordinadors de més de cinc anys. Per Gervaso, el principal problema recau en els ordinadors. Explica que els requisits de compatibilitat es poden canviar en les diferents versions d’una aplicació web, però assenyala que s’han de mantenir en les revisions de cada versió. Es queixa, però, que això no sempre passa: “El que no és del tot just és canviar requisits de compatibilitat en versions de segon nivell d’una aplicació”. Si es canvien aquests requisits, s’accelera encara més l’obsolescència de les aplicacions. Però, per què tot evoluciona tan de pressa?

Herms situa l’inici del desenvolupament forassenyat de la tecnologia en l’èxit de l’ordinador personal (PC) creat l’any 1981 per IBM. I explica aquesta evolució vertiginosa per la millora de les eines de disseny. “Els primers ordinadors es dissenyaven amb paper i llapis. Els següents es van dissenyar amb els ordinadors anteriors. Com que cada vegada són millors els sistemes de disseny, millora de manera molt més ràpida el que dissenyes. I això provoca un efecte bola de neu”, comenta el catedràtic d’electrònica. Gervaso, de la seva banda, destaca que internet porta les innovacions arreu en segons, i confessa que per a ell internet i les xarxes socials són eines de treball vitals per actualitzar la seva feina de programació.

Troglodites tecnològics

I quan tot l’impel·leix al canvi tecnològic, què fa l’usuari? Per Herms, és possible resistir-s’hi i convertir-se en un “troglodita”, però només durant un temps. Per Abasolo, tot depèn del tipus d’usuaris. Alguns frisen per posseir l’últim crit en matèria tecnològica i, fins i tot, “abans de l’aparició del producte, dia rere dia, van participant amb les seves opinions en el desenvolupament del producte final; de vegades, fins i tot, de manera involuntària”. Hi ha altres usuaris també molt interessats però més prudents que, diu Abasolo, acostumen a ser “molt exigents en termes de qualitat, fiabilitat i longevitat dels productes”. Gervaso identifica una actitud que esperona la ràpida obsolescència: “La paciència que hi ha amb les aplicacions informàtiques és més aviat zero”.

Entre els diferents comportaments, és el de fascinació el majoritari? Herms considera que sí que hi ha “fascinació tecnològica” i recomana “contenir-se”: “Tot i que és bo que hi hagi aquest desenvolupament tecnològic, hem de mirar de no seguir-lo al peu de la lletra. Si l’iPhone 4 té tot el que vols, no cal que et canviïs a l’iPhone 5”. Precisament aquesta conducta era el que denunciava el vídeo iDiots, de la companyia barcelonina Big Lazy Robot. Al treball s’hi veu un grup de robots vermells entusiasmats per un mòbil que, de sobte, deixa de funcionar. Això els frustra, fins que s’inicia la venda de l’iDiot 5”.

Obsolescència programada

El vídeo iDiots també inclou una crítica velada a l’obsolescència programada, que consisteix en la determinació de la vida útil d’un producte per part de les empreses. No és la primera queixa. Ho havia fet abans el documental Comprar, tirar, comprar, de Cosima Dannoritzer, en què es denuncia que les bombetes estan dissenyades perquè durin mil hores quan podrien fer-ho més d’un segle, o que algunes empreses col·loquen xips a les impressores perquè s’acabin espatllant. Precisament de queixes sobre això últim internet en va ple, i també de trucs i manuals d’instruccions perquè les màquines tornin a imprimir. Sobre aquest comportament Abasolo, del departament de màrqueting de producte d’OKI, assegura que és una pràctica que defrauda els usuaris i perjudica la reputació de la marca. Afegeix que no s’aplica en cap de les tecnologies d’impressió d’OKI. Reconeix que les impressores a color led demanen el canvi de tinta quan detecten una impressió de qualitat més baixa, però afirma que permeten “un ampli marge d’impressions” fins que deixen de funcionar.

De la seva banda, Herms reconeix que l’obsolescència programada és possible i d’allò més “fàcil” en dispositius electrònics. Afegeix: “No és un comportament ètic, però també entenc que l’empresa que ha invertit tota una sèrie de diners en desenvolupar la tecnologia, ha d’aconseguir d’alguna manera recuperar la inversió”. Una altra obsolescència programada és la de les universitats: Gervaso es queixa que, a vegades, s’hi ensenyen llenguatges de programació que ja no s’utilitzen al món professional. Per aquest programador, “l’evolució tecnològica és necessària i beneficia a tothom”.

Amb aquesta sentència la majoria d’experts hi estan d’acord; però aquesta realitat també té, com tenien els cassets, una cara B: la dependència tecnològica, els conflictes finançats amb la producció de coltan del Congo i les deixalles electròniques, que ja es compten per milions de tones cada any.

Comencem a conservar els telèfons mòbils durant més temps?

Luis Gervaso està convençut que des que les companyies de telefonia han deixat de regalar aparells, els usuaris conserven més temps els mòbils. Això s’explica també, segons el programador, perquè no hi ha novetats tan substancials com les que van marcar el pas dels telèfons mòbils per trucar i enviar SMS als telèfons intel·ligents. Davant d’això, prenen importància les botigues de reparació de mòbils i també iniciatives com ara Millor que nou, reparat, a Barcelona, amb la qual s’assessora els usuaris perquè aprenguin a reparar els seus objectes. Reciclar és també una alternativa sostenible; en el cas dels mòbils se’n pot reciclar el 90%. Malgrat un consum cada cop més perllongat i un augment de les reparacions, el volum de residus tecnològics que es generen deixa xifres astronòmiques. Segons l’ONU, cada any es generen 53 milions de tones de deixalles tecnològiques a tot el món, i la xifra augmenta. A Espanya, la Fundación ECOTIC, que agrupa diferents empreses d’electrònica, va gestionar l’any passat més de 50.000 tones de residus elèctrics i electrònics. Un estudi publicat el 2006 calcula que a Europa es llencen cada any a les escombraries 105 milions de mòbils.