González i la falta d'arguments. L'editorial d'Antoni Bassas

Potser els més joves s’estranyaran del bombo que estem donant a la carta de Felipe González ‘A los catalanes’ que ahir diumenge va publicar ‘El País’. Sàpiguen que González no només va ser president del govern espanyol durant 14 anys, sinó que va ser tan popular, que era simplement “Felipe”. Hi havia gent que votava Felipe. Fins i tot a les eleccions on González no es presentava, com a les catalanes, ells votaven Felipe. Acabàvem de sortir de la dictadura, González era jove, d’esquerres, demòcrata de tota la vida, tenia un gran carisma. Quan parlava es feia escoltar, gran comunicador. Va tenir el PP esperant tanda per entrar a la Moncloa 14 anys. Després la seva estrella es va apagar, quan el seu govern va quedar tan esquitxat per la corrupció i la guerra bruta de l’Estat contra ETA que fins i tot un dels seus ministres de l’Interior va acabar a la presó.


Potser ara entendran per què quan González escriu una carta “a los catalanes” tothom en parla. També nosaltres.

En primer lloc, la carta ‘A los catalanes’ és, també, una carta ‘A los españoles’. Una carta perquè tinguin clar que el PSOE no és ni un mil·límetre diferent del PP en la defensa de la unitat d’Espanya. González és el creador d’un concepte: en tota campanya, un bon candidat ha de començar llançant un coet que enlluerni tothom, que tothom en parli. Això és el que ha fet.


Dos: aquesta carta és insultant. Pretendre que vostè o jo deixarem que algú vulgui convertir Catalunya en Albània (l’Albània comunista d’Enver Hoxha, paradigma de l’aïllament), o que el procés sigui equivalent al nazisme alemany o el feixisme italià, és considerar-nos estúpids. Pretendre que això està passant a la Catalunya del segle XXI és una monumental falta de respecte. És insultant que afirmi que aquí hi ha discriminació per raó d’origen. Quina vergonya. Com es pot escopir tan alegrament sobre un país que ha integrat, tot i que ha hagut de superar tots els obstacles de la història.


Més coses: la carta és plena de fal·làcies. Diu que preparar la desconnexió no és modern, en un món interconnectat. Què passa, que per estar connectat amb el món cal passar per Madrid? Què passa, que l’estat espanyol és l’exemple de la connexió i la modernitat? Home, de canals de televisió que connectaven Catalunya amb el País Valencià i les Illes, l’estat espanyol n’ha desconnectat uns quants. I si parlem de trens: que estan molt contents de la connexió que tenen els usuaris de Rodalies? I el meu exemple favorit de connexió: la primera línia d’alta velocitat d’Espanya es va posar en servei el 1992. Saben quants anys van haver de passar fins que Espanya va connectar amb França? 21. Va ser el 2013! 21 anys. D’això se’n diu connexió.

Per no parlar de la connexió amb el món democràtic: si Catalunya vol decidir el seu futur és feixisme. Van sentir mai que Cameron digués als escocesos que eren feixistes? O els va dir allò de “no vull que marxeu, però abans que res sóc demòcrata”?  I, per cert, va guanyar.


González no ofereix cap argument per continuar amb Espanya. Saben per què? Perquè en el seu imaginari, això no es pot debatre, molt menys es pot votar. No es pot pensar. Per a González, la independència de Catalunya, fins i tot el referèndum, estan fora del pensament pensable. Aquesta és la seva convicció democràtica. Això NI és pensa.


Per això, més que una carta, és un avís. ‘A los catalanes’, l’avís que precedeix la intervenció de l’Estat. Perquè esclar, el nazisme és el mal, i amb el mal no es debat res. Contra el mal hi ha el dret, més encara, l’obligació de combatre’l. En aquest sentit, l’advertiment de Felipe González als catalans constitueix una justificació política i moral perquè l’Estat intervingui a Catalunya en nom del bé, com i quan millor li plagui.


Avui, ‘El País’ qualifica la carta de crida “a la cordura”. Cridar a la ‘cordura’ es tant com dir que votar la independència és estar boig. També diu que la carta és una “petició que la crisi se solucioni amb diàleg”. Petició de diàleg que oblida conscientment que Catalunya és pactista, però que per pactar en calen dos.


La carta de González reitera  la nul·la voluntat que hi ha a Espanya d’oferir arguments il·lusionants per continuar junts. Si el problema és que no n’hi ha, d’arguments, aleshores que parlin les urnes, d’aquí quatre setmanes.

El + vist

El + comentat