El fenomen Sánchez Piñol

JORDI NOPCA

10-10-2012

«1714 és la tragèdia perfecta»

"Històricament, simbòlicament i políticament, la Guerra de Successió és un dels esdeveniments més importants per a Catalunya -diu Albert Sánchez Piñol-. 1714 és la tragèdia perfecta. El poble es va decidir a resistir no contra un tirà, sinó contra dos. La grandiloqüència del setge de Barcelona em donava pràcticament la novel·la feta. L'únic que havia de tenir era l'instint assassí de seleccionar". L'escriptor va començar a donar voltes a Victus entre La pell freda i Pandora al Congo , però no s'hi va posar a treballar fins que preparava Tretze tristos tràngols . Dues de les lectures que el van fer decidir a escriure sobre la Guerra de Successió van ser Narraciones históricas , de Francesc Castellví, quatre volums de cròniques del que havia estat capità durant el conflicte bèl·lic, i també els escrits de Vauban, enginyer i militar francès que va perfeccionar fins a límits insospitats les tècniques per practicar setges i expugnar fortaleses. "La Guerra de Successió és un fet molt polièdric. S'ha interpretat de maneres molt diverses segons les generacions i el lloc des d'on es facin -explica-. Hauria pogut ser el nostre Far West. He llegit pròlegs on s'explica que durant molt de temps, els nens, en comptes de jugar a indis i cowboys , van jugar a Borbons i austriacistes".

IGNASI ARAGAY

13-10-2012

«Una lliçó d'història i d'humanitat»

V ictus és un llarg i apassionat testament que bascula entre la irreverència i l'emoció, unes memòries dictades des de l'exili vienès per Martí Zuviría, enginyer militar nonagenari que recorda el drama viscut durant la Guerra de Successió, amb el final dramàtic a la Barcelona assetjada del 1714. Sentimental i desenganyat, no té pèls a la llengua a l'hora de desqualificar personatges com Casanova o de desfogar-se amb enemics com l'italià duc de Pópuli i l'holandès Van Verboom, mentre perdona la brutalitat de l'ambiciós mariscal que va anorrear Barcelona, l'anglès Berwick, amic íntim seu.

Victus és, sens dubte, una lliçó d'història, però també d'humanitat en el sentit menys moralista del mot. Més que bons i dolents, hi ha víctimes, i resulta especialment rellevant com es reflecteix la complexitat social, ideològica i nacional -hi havia lluitadors d'arreu- dins les muralles barcelonines i del bàndol català en el seu conjunt. La mateixa tria del castellà com a idioma de la novel·la hi contribueix. Al final, Victus deixa el lector català trasbalsat, i l'espanyol... vençut?

PERE ANTONI PONS

13-10-2012

«Una novel·la complexa i rigorosa»

Albert Sánchez Piñol és l'Steven Spielberg de la literatura catalana. Les seves novel·les ofereixen el mateix que les pel·lícules del brillant cineasta nord-americà. Tècnicament impecables, entretingudament espectaculars i humanament enriquidores, poden satisfer tant els lectors més experts i exigents com els menys entrenats. Amb Victus , l'autor de La pell freda posa a prova les seves qualitats proposant-se novel·lar l'esdeveniment històric del qual va sorgir la Catalunya moderna: la Guerra de Successió i la caiguda de Barcelona en mans de les tropes borbòniques de Felip V. Des d'un punt de vista polític i històric, la novel·la té el mèrit d'expressar a la perfecció la magnitud de la catàstrofe nacional que aquells fets van significar per a Catalunya. Des d'un punt de vista literari, té el mèrit de fer-ho sense maniqueismes, amb complexitat i rigor, d'una manera àgil i vibrant.

Escrita amb una prosa precisa i sòbria però sovint molt plàstica, plena d'esclats hiperbòlics i puntejada per frases sentencioses, de ressons aforístics, Victus difícilment podria haver aparegut en un moment més oportú.

Si hi ha algú que encara es pregunta per què l'Onze de Setembre és la Diada Nacional de Catalunya, després de llegir Victus ho entendrà perfectament.

CARLES CAPDEVILA

14-10-2012

«Tenim una història i és un capital simbòlic molt important»

¿Creus que aquest llibre ajuda a entendre els riscos que abordem ara?

Jo crec que ara ho farem millor. Aquesta és la història d'una derrota i ara podem tenir la història d'una victòria. Podem aprendre dels errors de les classes dirigents, hi va haver casos de traïdoria. Hi havia possibilitats reals d'arribar a un empat tècnic, però les classes governants ho van fer fatal.

Et fa por ser moralista?

És que jo crec que una novel·la no és un sermó. El que no es pot ser és objectiu. Jo vaig prendre partit ràpidament, podria haver agafat un personatge que fos un botifler i no ho vaig fer. És una història que està escrita en castellà, però el punt de vista és el català.

Tenir la història ben explicada és estructura d'estat?

És un argument a favor. Si no tens una història pròpia és més difícil que et projectis al futur. Tenim una història i és un capital simbòlic molt important. Em molesta quan es diu que tot això ve de la crisi. No és veritat. La crisi econòmica ha fet cristal·litzar una sèrie de vectors que estaven per sota, i un d'aquests és la història.

Un escriptor ha de tenir una part més irracional?

Sí. Jo sempre he dit que a mi això m'ho va donar l'antropologia i és el factor diferencial que et dóna moltes coses a dir. El que necessita un escriptor és tenir alguna cosa a dir.

LLUÍS-ANTON BAULENAS

05-01-2013

«Ha demostrat que ja ens hem fet grans»

Cal [...] comentar a fons un dels efectes col·laterals de Victus derivat d'haver-la escrit en castellà. Va haver-hi tot d'escarafalls al principi, però atenció: de seguida es van acabar. I això ens ho ha regalat la gosadia de l'autor, que ha posat sobre la taula un parell de qüestions d'una sola tacada, la de la llibertat de creació i la de la llengua catalana. La primera és importantíssima: l'opció del creador per damunt de tot, per l'obra ben feta, el respecte -i la confiança- en les raons personals de l'artista. [...] N'hem d'estar contents, la novel·la ha demostrat que ja ens hem fet grans: no va enfonsar-se el món quan va saber-se que un dels grans autors catalans en llengua catalana contemporanis pensava fer la següent novel·la en castellà. A més, la novel·la va ser -és- rècord de vendes. [...] Ens fa sentir segurs, no ja de la mateixa llengua i la seva funció simbòlica, sinó, sobretot, del país.

ALBERT OM

24-04-2013

«Sánchez Piñol, el gran absent de Sant Jordi»

Som al dia de Sant Jordi de l'any 2013 després de Jesucrist. El centre de Barcelona està ocupat pels escriptors. Per tots? No! N'hi ha un que es resisteix a la invasió i decideix fugir lluny de la ciutat. Mentre els lectors esgoten el seu llibre i el converteixen en el més venut de la jornada, ell és el gran absent.

[...] La vigília de Sant Jordi, Twitter és ple de missatges d'autors que detallen hora a hora totes les parades del centre de la ciutat on demà signaran exemplars dels seus llibres. Albert Sánchez Piñol no és a Twitter. Tampoc serà demà a Barcelona. La pregunta és: on serà el que no hi és mai per Sant Jordi?, ¿què fa aquell dia?, ¿s'amaga a casa?, ¿es posa una gorra i surt a passejar d'incògnit a veure quants exemplars de Victus es despatxen?, ¿o se'n va a l'aeroport i agafa un vol cap a la destinació més ignota? Seria bonic poder titular aquesta crònica Piñol al Congo , com ell va batejar Pandora al Congo la seva segona novel·la.

Al final, ni una cosa ni l'altra. "Demà me'n vaig amb la meva parella a la Fageda d'en Jordà". Prou lluny perquè no l'atabalin i prou a prop per arribar al vespre a temps de veure el Barça des del sofà de casa.

[...] Deixem per al final la paradoxa que el gran absent sigui el número 1, que la crítica més demolidora a la festa de Sant Jordi la faci l'home que més llibres haurà venut. "Crec que això encara em reforça. Qui es queixa no és ningú que estigui ressentit. Jo opino el mateix ara que fa deu anys". I el que ell opina és que Sant Jordi és l'únic dia de l'any que no pots tenir contacte amb els lectors, que té un sentit fer una signatura després d'haver parlat durant dues hores amb un grup de lectura d'una biblioteca, però que no en té cap "despatxar signatures a una cua de gent amb qui no pots ni parlar".

XAVIER BOSCH

26-04-2013

«'Victus', una estructura d'estat»

Victus ja no és un llibre, és una estructura d'estat. El fenomen de l'última novel·la d'Albert Sánchez Piñol depassa, en gran mesura, l'èxit indiscutible de Sant Jordi. En farem una pel·lícula -em diuen- que ha de ser el nostre Braveheart que ens presenti al món. Mentrestant, m'expliquen que la versió castellana -llengua amb la qual la va escriure l'autor- ha de servir per convèncer els no convençuts. Una mica, en la línia de l'estratègia convergent de treballar-se el Baix Llobregat per assegurar-se que, quan arribi la consulta, una majoria sonada votarà que sí.

L'efecte Sánchez Piñol, però, no és únic. Salvador Cardús va detectar una explosió de literatura sobiranista per Sant Jordi. (Va comptar entre trenta i quaranta títols.) Sant Jordi és una festa feta des de baix. Aquesta és, en bona part, la gràcia. En aquest sentit té la mateixa virtut que la manifestació de l'11-S passat, que també va sorgir del carrer, per bé que després la política va voler dur-la al seu molí.