De beats i menjacapellans

Hi ha silencis que enverinen i destrueixen i paraules que violenten. Silencis que subtilment teixeixen comportaments col·lectius que es van construint a poc a poc, no només de la hipocresia justa i necessària de les imprescindibles normes d’urbanitat, sinó d’aparences a guardar, prejudicis i abusos a mantenir. En definitiva, silencis imposats per al compliment del codi que porta a la confortable acceptació de l’individu per part del grup. Silencis que envolten aquells als quals se’ls reconeix el poder de definir què es converteix en norma. El poder d’aquells que defineixen què està bé i què està malament.

De guardians de l’ortodòxia (i de l’heterodòxia) n’hi ha de tota mena. També n’hi ha de periodistes, sí. Però sorprèn que en un país aconfessional, que no laic, el paper de l’Església catòlica sigui encara tan poderós en la vida política i social pel que fa al manteniment de la seva visió del món. La separació entre l’Església i l’Estat -i la màxima il·lustrada de vicis privats, virtuts públiques-és increïblement fràgil tot i l’evolució social.

La influència de qualsevol religió, amb la seva capacitat d’imposar la correcció, la converteix en un actor amb responsabilitat sobre la vida i la mort de molts creients. La posició doctrinal de l’Església catòlica converteix la negativa a l’ús de preservatius en una condemna per a molts a l’Àfrica, i aquí mateix el silenci o la minimització dels abusos a menors en una irresponsabilitat vergonyosa.

Divendres escoltava Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat, entrevistat per Lídia Heredia. “No havíem tingut ocasió d’haver-nos de pronunciar sobre els abusos”, “No hem abordat el cas amb els Maristes”, “Van complir el protocol establert”, “L’actuació es va fer d’acord amb el que estava manat”. Una posició estrictament legalista sobre el cas d’abusos denunciat pel pare d’un exalumne que ha actuat de catalitzador per a altres nois. Una posició oficial sense cap mostra d’empatia, ni petició de perdó, ni protecció del dèbil. Una intervenció burocràtica que està situada a anys llum de la societat on viu el bisbe, que va citar “la infidelitat” entre les perversions dels temps. Unes paraules pronunciades amb una seguretat sobre la certesa pròpia que resultaven sorprenentment càndides.

La influència de l’Església i de la jerarquia eclesiàstica en la mentalitat de molts catòlics és un dels factors que expliquen la dificultat de denunciar els abusos sexuals que s’han produït en el seu si arreu del món. Protagonitzat per un laic o bé un religiós, l’abús a un nen és un abús de poder. Però en l’Església, és l’abús de qui es presenta com l’enviat de Déu. Qui s’enfronta a un professor? I a Déu? No un nen. Queda ben clar a la pel·lícula Spotlight.

Malgrat els intents meritoris del papa Francesc, que ha gosat parlar de la possibilitat de l’ús de preservatius per combatre el Zika, la distància entre la realitat social i la cúpula eclesiàstica es fa especialment evident en la relació del catolicisme amb la sexualitat i les dones. Un tema no resolt i que es perd en el magma dels silencis oficials. La sexualitat s’amaga i les dones també.

Encara n’hem tingut un altre exemple aquesta setmana. L’ortodòxia religiosa manté connexions influents amb el poder a Espanya que recorden anys negres. El mateix ministre de l’Interior ha parlat obertament d’aplicar el Codi Penal a un poema mediocre per “repugnant”, “obscè”, “lamentable”, “execrable” i “inqualificable”. Una intensitat emocional inaudita del ministre contra un poema que al Saló de Cent havia passat sense gran interès. Fernández Díaz converteix així, amb la diatriba, un espectacle de l’Ajuntament de Barcelona, que no havia sabut trobar el to entre la representació institucional i la radicalitat, en un acte subversiu que de cop agafa tot el seu sentit artístic i la seva raó de ser.

L’espectacle del lliurament dels premis Ciutat de Barcelona per part de l’alcaldessa Ada Colau va pretendre la provocació, i el que semblava una expressió poc enginyosa pour épater le bourgeois amb un estil tradicional menjacapellans va aconseguir sacsejar consciències. La provocació que podia haver significat el primer poema recitat, que era una denúncia de la injustícia social, de la mort, amb les “piles de cadàvers”, del desemparament dels refugiats, va passar desapercebuda.

Si la família Fernández Díaz no s’hagués sentit iradament provocada, es podria haver obert un debat menys polaritzat sobre la qualitat i l’oportunitat de l’espectacle organitzat. Una reflexió sobre l’ampli protagonisme protocol·lari de l’alcaldessa, sobre la importància dels símbols per damunt de les polítiques, sobre la dificultat de l’aprenentatge de la gestió de la complexitat de la realitat.

Però l’ajuda inestimable dels ofesos professionals porta el debat a la defensa de la llibertat d’expressió. Arraconats entre la reacció o la transgressió, no hi ha dubte del valor inestimable de qui sacseja les consciències. Per més antic que sembli i per més que recordi el bucle de l’enfrontament històric entre l’Església i l’esquerra a Espanya i a Catalunya, aquest és un dels nostres clàssics. La polarització a favor dels beats o dels menjacapellans.