DECIDIM EL FUTUR (2)

El front internacional

La desigual batalla diplomàtica pel procés

A l’hora d’explicar-se fora, el sí topa amb el boicot espanyol però és atès per les opinions públiques

El 4 de setembre es presentava a Utrecht la traducció a l’holandès de Victus, la novel·la d’Albert Sánchez Piñol sobre la Guerra de Successió i el setge de Barcelona, èpic després del tractat signat en aquella ciutat la primavera del 1713 que posava fi a la disputa de la corona espanyola. La presentació del bestseller, escrit originalment en castellà, s’havia de fer a la seu de l’Institut Cervantes, però l’ambaixada d’Espanya ho va prohibir. El cas, per les dates, el moment i l’autor, que ho va denunciar, va adquirir rellevància i va evidenciar la batalla diplomàtica que es lliura entorn del procés.

La projecció exterior al marge d’Espanya sempre ha aixecat recel. D’anècdotes per les banderes i incidents en els viatges dels presidents catalans, les hemeroteques n’estan farcides. El procés l’ha fet entrar en una altra dimensió i el conflicte ha anat a més. Quan va arribar al govern el 2010, Mas va trobar una estructura mínima però que començava a estar endreçada. A la primera legislatura, amb el diplomàtic Senén Florensa, triat per Josep A. Duran i Lleida, va primar la diplomàcia econòmica i no incomodar l’Estat.

Actuar amb intenció política

El 2012 tot va canviar. L’estructura i els recursos s’han reduït fins a la mínima expressió en cooperació (tot i que la solidaritat pot donar rèdits polítics), però s’ha preservat l’aparell exterior i el Govern l’ha dotat d’intencionalitat política un cop el control ha passat de Duran -que no consta que hagi utilitzat la seva agenda internacional o la condició de president de la comissió d’Exteriors del Congrés a favor del procés- al conseller de la Presidència, Francesc Homs. Internacionalitzar l’anhel de l’estat propi tant com es pugui, explicar-se arreu i procurar-se complicitats per quan arribi l’hora del reconeixement o la necessitat d’una mediació per exercir el dret a decidir són les prioritats de l’àrea que comanda el convergent Roger Albinyana, un polític jove, de fermes conviccions sobiranistes, format i ben connectat amb la família liberal europea.

Però Madrid no s’ha quedat de braços plegats. I no se n’ha amagat. El gegant s’ha despertat i ha posat la seva maquinària (Espanya té una diplomàcia antiquada segons els experts però d’un volum similar a la dels altres dos vells imperis de la UE, el francès i el britànic) a treballar sense estalviar recursos humans per ofegar el discurs sobiranista.

Adéu a l’Europa dels Pobles

I quins són els fronts? Se’n poden assenyalar tres. El primer, el polític. És el més important i difícil. Catalunya ha donat per superats els Quatre Motors per a Europa (un hibernat club de regions de primera amb Roine-Alps, la Llombardia i Baden-Württemberg) i el somni romàntic de l’Europa dels Pobles. El projecte sobiranista és, majoritàriament, partidari de seguir a la UE i ha assumit que seguirà sent un club d’estats.

L’única via per ser-hi és tenir-ne un. Mas somia en uns Estats Units d’Europa que acullin Catalunya sense ruptures, però no passa de ser una formulació teòrica. El Govern esprem fins on pot la paradiplomàcia per buscar la interlocució amb els estats. Dirigents de CDC i ERC també han visitat, per separat, a Madrid, una quarantena d’ambaixades. Han sigut rebuts amb tanta discreció com interès.

Les complicitats ideològiques o l’habilitat han permès algun contacte de profit, però el ministre José Manuel García-Margallo és contundent. Ha elaborat argumentaris tan extensos com rotunds contra el projecte sobiranista per als seus diplomàtics i no li han caigut els anells per cridar a consultes els ambaixadors a Espanya de països que han mostrat simpaties amb el 9-N, com ara els bàltics.

El govern central ha aconseguit també que els seus homòlegs participin en la lògica corporativa entre estats. D’aquí la contundència d’Angela Merkel -sòcia de Rajoy-, de François Hollande -que no s’aparta de la tradició jacobina del socialisme francès- i dels comunitaris José Manuel Durão Barroso i Herman van Rompuy. Els seus successors actuaran igual.

El segon front és la diplomàcia pública, que s’escapa del control de Margallo i la seva nova llei d’acció exterior. Aquí hi ha més camp per córrer. El Govern va convertir el Patronat Catalunya Món en el Diplocat i va posar-hi al capdavant Albert Royo, exsecretari d’Exteriors amb ERC i que treballava per a la Comissió Europea. L’organisme ha estat actiu fent seminaris sobre el procés en països de la UE, organitzant visites de periodistes i polítics per conèixer el país i els seus líders, fent córrer argumentaris i, fins i tot, ha creat un màster per formar diplomàtics.

El cas de Victus no és aïllat. Des del 2012 Maragallo ha torpedinat actes acadèmics a França i a Portugal, però el Diplocat no n’ha fet causa per no projectar una imatge “conflictiva” que no ajuda a trobar partenaires fora.

L’interès de la premsa

El tercer camp ha sigut encara més exitós. Els governs europeus i l’americà no manifesten complicitats ni interès en públic pel cas català. Una altra cosa és la seva opinió publicada. Catalunya, beneficiada també per l’interès que genera el procés escocès (la premsa és aliena al nul interès de Mas i Alex Salmond d’anar de bracet), té un lloc a l’agenda. El Govern ha destinat recursos a millorar la interlocució amb la premsa internacional i ha donat resultat, sobretot en el món anglosaxó, més sensible per la seva tradició liberal. La presència de Mas i el procés als mitjans ha sigut constant. Una atenció que la mobilització ciutadana justificava. Els governs giren l’esquena al procés, però les opinions públiques europees mostren interès i tenen marcat en el calendari el 9-N.

Margallo no facilita a Mas cap foto en els seus viatges

Mas sap que els seus passos estan vigilats fins a l’extrem per Margallo. Els contactes exteriors del Govern són constants, però són discrets i de segon ordre. Quan va fora, el president ho fa amb agenda econòmica. Llevat de les entrevistes amb Barroso i comissaris europeus, li ha costat tancar trobades de nivell. Madrid va vetar una entrevista amb el ministre de Defensa francès, però a Israel, l’Índia, el Brasil i els Estats Units, els últims viatges, s’ha entrevistat amb responsables governamentals. Al Brasil va veure’s, a última hora i sorprenent la diplomàcia espanyola, amb l’expresident Lula da Silva. A Israel, angoixantment marcat per l’ambaixador espanyol, va entrevistar-se amb Shimon Peres.

Els Verds, els liberals i São Paulo, únics aliats

El Govern assegura que, si se celebra la consulta “legal” o es fan plebiscitàries de resultat inequívoc, creixerà la pressió a Espanya perquè pacti una sortida. Però costa trobar aliats. L’actitud de Rajoy sorprèn en contrast amb la del Regne Unit, però cap líder europeu l’amonesta en públic. Els partidaris del dret a decidir han buscat aliats dins les seves famílies polítiques. A banda del previsible suport d’altres independentistes, n’han donat els liberals, Els Verds i l’esquerra europea i llatinoamericana.

CDC forma part del partit, la internacional i el grup europeu liberal. Mas ha trobat l’escalf de líders com el primer ministre holandès, Mark Rutte, i el britànic, Nick Clegg. Han fet documents a favor del dret a decidir, però la tebior del cap de files a la UE, Guy Verhofstadt, i l’entrada de C’s i UPyD al grup parlamentari han enrarit l’ambient i CDC es va plantejar fins i tot canviar de família. Unió s’enquadra al PP europeu i la internacional democristiana, però el pes del PP espanyol i l’escàs entusiasme de Duran amb el procés s’han traduït en un suport nul.

Amb Els Verds les coses van més bé. ICV ha aconseguit que el Partit Verd Europeu, fort als països nòrdics i a Alemanya, es mulli. A Estrasburg comparteixen grup amb l’Aliança Lliure Europea, els independentistes, entre els quals ERC, i la seva candidata a la Comissió, Ska Keller, va defensar el 9-N i la permanència de Catalunya a la UE. L’Esquerra Unitària Europea, on hi ha IU i Podem, dóna suport a la consulta.

Fora del continent, a finals d’agost va arribar el suport explícit del Fòrum de São Paulo, que reuneix l’esquerra llatinoamericana (partits de govern del Brasil, Bolívia, l’Equador, Cuba, Veneçuela i Xile). Van aprovar un document a favor del 9-N en una reunió a La Paz a petició d’ICV, ERC i la CUP.

El Govern contracta una consultora per trucar a portes

Mas es va exposar a les crítiques contractant una consultora per reforçar i orientar l’acció exterior. Per part del 2013 i pel 2014 pagarà poc més d’1 milió d’euros a Independent Diplomat, establerta a tot el món i fundada pel diplomàtic anglès Carne Ross. Ell i el seu equip assessoren sobre quin és el missatge que cal donar a les opinions públiques i als governs estrangers. També identifiquen a quins fòrums governamentals o de diplomàcia pública és important ser i les vies d’accés més segures. L’oposició va criticar durament Mas pel que va considerar una despesa excessiva que serviria de poc, però poc després el PP i C’s van atribuir a la consultora un editorial del Financial Times queinstava Rajoy a negociar.


El contrast

L’aparell exterior espanyol és un dels més potents d’Europa

Catalunya:

15 MILIONS DE PRESSUPOST destina la Generalitat a acció exterior, cooperació i casals, i a finançar ens consorciats. La reducció ha sigut dràstica en tots els àmbits els últims anys, sobretot en cooperació. Exteriors compta amb 75 treballadors (25 a les delegacions) i l’Agència de Cooperació al Desenvolupament amb una cinquantena.

5 DELEGACIONS amb rang polític a l’exterior té la Generalitat: Brussel·les, París, Londres, Berlín i Washington. Llevat de la comunitària, tenen poc personal i estan concebudes per acollir sota el seu paraigua les plataformes i oficines comercials d’ACCIÓ (una trentena) i les delegacions de l’Institut Ramon Llull o de Turisme.

Espanya:

1.247 MILIONS DE PRESSUPOST té el govern espanyol per a Exteriors. S’ha reduït bàsicament per la retallada en cooperació. Dues terceres parts del pressupost van per al manteniment de les seus diplomàtiques. Margallo es vanta que només França i el Regne Unit tenen, a la UE, més personal a Exteriors, malgrat que la xifra és opaca.

129 AMBAIXADES té Espanya entre les bilaterals (en un país) i les multilaterals (davant d’organismes transnacionals). Cal sumar-hi uns 90 consolats (només a França en són 14) i centenars de delegacions de l’ICEX i l’Institut Cervantes. Els ambaixadors tenen tots residència oficial. Algunes, com la de Rabat o Washington, d’un luxe immòdic.

Més continguts de