Europa reviu l’adéu a l’era soviètica 25 anys després

BarcelonaLa tardor del 1989, ara fa 25 anys, Europa va canviar de pell. El continent va viure una metamorfosi accelerada que es va plasmar en una icona global: la caiguda del Mur de Berlín. Però aquesta potent imatge va ser només la culminació d’un procés que va arrencar a principis dels vuitanta i va sacsejar el continent europeu de nord a sud, des del mar Bàltic fins als Balcans.

És difícil determinar quina és l’espurna que va encendre el foc imparable del canvi. Però tots els analistes coincideixen que l’arribada de Mikhaïl Gorbatxov al Kremlin l’any 1985 va marcar un punt d’inflexió, després de més de 40 anys de dominació soviètica a l’est d’Europa. “El procés arrenca als anys 80 i l’empenta que posa en marxa el volant d’inèrcia és la irrupció de Gorbatxov”, explica Francesc Veiga, professor d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Va ser Gorbatxov qui va obrir el camí de les reformes polítiques -el que es va conèixer com a glàsnost - i econòmiques -la perestroika -, just quan el model soviètic tocava fons. L’any 1986 l’accident de Txernòbil havia mostrat la cara més amarga de la decadència soviètica. I l’aterratge d’una avioneta civil pilotada per un jove alemany a tocar de la plaça Roja -sense que es disparés cap alarma- va evidenciar que el que havia sigut una gran potència mundial potser havia perdut gas.

“Als anys 80 l’URSS és un desastre. Les botigues de Moscou estan buides. I Occident es converteix en un aparador extraordinari. Amb la revolució de les comunicacions, amb la irrupció de les parabòliques, a cada racó de món tothom sap de tothom. El malestar social en aquests països creix a tota velocitat”, explica el periodista Josep Maria Martí Font, autor de Después del muro. El clam de llibertat s’anava fent gran als països de l’òrbita soviètica i l’any 1989 una alenada de canvi va recórrer el continent.

Polònia, el primer a fer canvis

Polònia va obrir el meló de les reformes a l’est d’Europa amb unes eleccions pactades el juny del 1989 en què el sindicat Solidaritat, convertit en partit polític i liderat per Lech Walesa, va obtenir el 100% dels escons possibles. El següent país a fer el pas va ser Hongria, on aquell estiu es van tallar, literalment, els filferros del Teló d’Acer. Una allau d’alemanys de l’Est van aprofitar aquella escletxa per passar a la República Federal d’Alemanya.

La caiguda del Mur de Berlín semblava qüestió de dies. I la gesta es va materialitzar la nit del 9 de novembre del 1989. “La caiguda del Mur va ser l’espectacle final d’un procés que es va anar gestant els mesos anteriors”, explica el professor Veiga. Les demandes de llibertat política -i també les de llibertat de circulació de persones- es començaven a materialitzar a l’est d’Europa. Un cop caigut el teló, s’obria el meló.

L’efecte dòmino va fer caure, l’endemà mateix que el mur de Berlín, el règim búlgar que durant 35 anys havia liderat Todor Jivkov. I pocs dies després, el 17 de novembre, arribava el torn per a Txecoslovàquia, on va esclatar la Revolució de Vellut. “La societat txecoslovaca era molt madura cívicament i políticament, hi havia moltes ganes de canvi”, explica Carmen Claudín, investigadora sènior del Cidob.

La revolució pacífica a Txecoslovàquia, que va portar mig milió de persones al carrer i va acabar amb el dramaturg Václav Havel com a president, contrasta fortament amb la que, poques setmanes després, es viuria a Romania. El dictador Nicolae Ceausescu -després de gairebé un quart de segle al poder- va voler tombar les ànsies de canvi per la força. Però no se’n va sortir. “Romania era una catàstrofe com a país. Era un règim totalitari on la gent gairebé es moria de gana, ja que Ceausescu estava obsessionat a pagar el deute extern, cosa que va empobrir enormement el país”, explica Claudín.

L’exèrcit va acabar girant l’esquena a Ceausescu, que va ser executat, després d’un judici sumaríssim, el dia de Nadal del 1989. “L’etern debat és si va ser un cop d’estat, una revolta popular o les dues coses alhora. Però tot indica que Moscou va moure els fils per acabar amb el règim de Ceausescu”, assegura el periodista Llibert Ferri.

L’any 1989 es tancava amb una nova Europa i els anys posteriors els vents del canvi virarien més cap al sud, i provocarien el desmembrament de Iugoslàvia -i les guerres- als Balcans. Aquella d’ara fa 25 anys era una Europa que volia abraçar-se a ella mateixa. I així va començar el procés d’integració d’aquells països a la UE. La nova Alemanya unificada va esdevenir membre de la UE gairebé automàticament amb el Tractat de Reunificació, l’any 1990. La resta de països, des de les Repúbliques bàltiques fins als estats del centre d’Europa, en van esdevenir membres de ple dret el 2004, i Romania i Bulgària, el 2007. “La il·lusió del 1989 es va allargar fins al 2004 amb l’accés a la UE”, explica Francesc Veiga. “Però a partir d’aquell moment es va veure on arribaven els mites i on la realitat”, assegura.

“La crisi del sistema soviètic, les reformes, la perestroika, que fos una revolució bàsicament pacífica..., tot va ser possible gràcies a la voluntat política del Kremlin -analitza Claudín-. Tot el contrari de l’actitud que ara veiem amb el president rus, Vladímir Putin, que desafia Occident”, conclou aquesta investigadora.