Passats dotze mesos de l’esclat, Ucraïna té un Parlament sense representants comunistes, amb el Partit de les Regions del fugitiu Ianukóvitx pràcticament residual i amb només uns quants diputats de l’extrema dreta Pravi Sektor, tot i el protagonisme que va voler atribuir-se -i el que li van voler atribuir- durant la revolta. Ara sembla que Maidan ha aconseguit l’objectiu de treure’s de sobre la sobirania limitada -imposada per Moscou al cap de poc de la desintegració de l’URSS- i posar-se en l’òrbita occidental.
Però no falten activistes de Maidan que, tot i reconèixer l’èxit, no s’estan de dir que aquell vessant social de la revolta, aquell impuls contra la corrupció -sobretot contra la corrupció-, aquells somnis d’alliberament, de justícia i de pau han quedat captius dels interessos de la nova oligarquia econòmica que encapçala el president Poroixenko. No sembla que el Front Popular del primer ministre Iatseniuk estigui disposat a renunciar a continuar la guerra contra els separatistes de l’est, una estratègia que es retroalimenta amb la de Putin, a qui ja li va bé atiar tant com pugui la desestabilització d’Ucraïna per mantenir el suport de la societat russa al seu lideratge.
El govern de Kíev ja ha tallat els pocs vincles administratius i econòmics que li quedaven amb Donetsk i Lugansk després de les eleccions als “soviets” de totes dues regions. Uns escrutinis i resultats cap als quals el Kremlin ha expressat el seu “respecte”, un mot que li estalvia parlar de “reconeixement”. Putin no s’arrisca a anar gaire més lluny que fer de les regions russòfones estats fantasmes com ha fet a Transnístria o Ossètia del Sud. No es vol annexionar l’est ucraïnès: li surt més a compte mantenir viu el conflicte.
Partició i nous murs?
El fet que la violència a l’est d’Ucraïna hagi derivat en una guerra en tota regla i amb fronts delimitats -com va passar a Iugoslàvia- genera hipòtesis de futur i desclassifica suposades “propostes” del passat. El febrer del 2008, quatre anys després de la Revolució Taronja i amb Moscou temerós de perdre Ucraïna per sempre, Putin hauria proposat al primer ministre polonès, el liberal Donald Tusk -ara president del Consell Europeu-, la partició d’Ucraïna. Per Putin, es tractaria de posar fi a una situació “artificial”. Per ell, Lviv és una ciutat polonesa i l’est és rus. “Per què no trobem una solució plegats?”, hauria plantejat Putin a Tusk, que, sabent que l’estaven enregistrant, s’hauria abstingut de respondre. L’episodi el va revelar l’exministre polonès d’Exteriors Radoslaw Sikorski a un periodista de Politico.
Per què Sikorski hauria callat durant sis anys?, es demanaven el setmanari polonès Polytica i el diari Gazeta Wyborcza. Però l’excap de la diplomàcia polonesa s’ha negat a respondre a preguntes sobre la qüestió. Al cap de pocs dies de l’afer Sikorski, el diari alemany Die Welt assegurava que el govern de Kíev estaria estudiant -només estudiant- construir un mur per protegir-se de Rússia d’entre 1.500 i 2.300 quilòmetres, amb filats, torres i fortificacions semblants als que hi ha entre Israel i Palestina o a Melilla. Segons Rainer Haubrich, l’autor de l’article, el projecte no sembla gens naïf i sí tècnicament versemblant. Ara com ara Kíev no ha confirmat ni desmentit la notícia de Die Welt, que va ser publicada ni més ni menys que en plena commemoració de la caiguda del Mur de Berlín.
