El fets que sacsegen Ucraïna des de fa més de tres mesos ens posen davant de com d’imprevisible i accelerada pot arribar a ser la història del present en aquesta primera meitat del segle XXI. Com corrents soterrats de la societat poden arrossegar poders que semblaven inamovibles a velocitats de vertigen. ¿Algú s’esperava que la revolta de Maidan arribés a posar la Rússia de Putin contra les cordes, i la Unió Europea davant el mirall de les seves pròpies contradiccions i ineptituds?
A la UE tot plegat se li va començar a escapar de les mans quan va oferir al règim de Kíev un tractat d’associació prou llaminer per tenir un efecte miratge en bona part de la societat ucraïnesa, però alhora prou escarransit perquè Víktor Ianukóvitx, obeint Vladímir Putin, se’n desdís. I provoqués la revolta popular que també se’ls acabaria escapant de les mans als dos autòcrates.
L’encàrrec de Putin a Ianukóvitx de tenir pacificada i ben satel·litzada Ucraïna simultàniament a la cloenda dels Jocs de Sotxi quedaria feta miques després que el cap l’exèrcit ucraïnès, Vladímir Zamana, es resistís a intervenir, i Ianukóvitx engegués una operació “antiterrorista” que se li giraria en contra en provocar un bany de sang.
Un cop més l’imprevisible: ¿algú podia imaginar que Inanukóvitx, sense cap suport, ni el de la policia ni el dels seus diputats, hauria de fugir menys de 48 hores després de la matança? Per descomptat que Putin no s’esperava que un vertigen així l’enxamparia en plena litúrgia de cloenda de Sotxi.
País dividit, no pas trencat
L’escenari que ha quedat després de la sacsejada més forta a l’Est des de la desintegració de l’URSS és un Putin violant el dret internacional per salvar la cara -i els mobles- i ocupant la península de Crimea en nom de principis territorials i etnicistes que sempre han donat bons rèdits al nacionalime rus.
Putin proclama la veneració del passat -la gran Rússia soviètica- i alhora els anhels del futur: la Unió Duanera com a nucli dur d’una Unió Eurosiàtica restauradora d’un imperi del qual ell serà líder nacional. Tota una assegurança de vida. Però el president rus sap que difícilment podrà dur l’escalada més enllà. Es quedarà amb Crimea, un cop d’aquí vuit dies hagi fet referèndum per legitimar l’ocupació, però molt possiblement no gosarà intervenir militarment a Ucraïna. Amenaçarà, això sí, de promoure la partició d’un país dividit però que vol ser trencat.
Un estudi del centre sociològic KMIS de Kíev assegura que el 68% dels ucraïnesos volen bones relacions amb Rússia tot i que deixen clar que cada estat ha de mantenir la seva sobirania. A les regions russòfones de l’est aquest plantejament supera el 70% i a les occientalistes de l’oest arriba fins al 65%. Burxant a fons, el Kremlin podria aconseguir acords per garantir la federalització d’Ucraïna -com ha insinuat la cancellera Merkel- i promeses que la temuda expansió atlantista cap a l’est quedarà aturada definitivament. Que mani qui mani a Kíev, Ucraïna no entrarà a l’OTAN.
Però l’estirabot neosoviètic de Vladímir Putin, tot i haver estat defensiu, convida a reflexionar les dues ribes de l’Atlàntic. Si la UE vol evitar un altre i imprevisible sascsejada, potser haurà d’implicar-se a Ucraïna més enllà d’aplicar un ajustament disfressat de rescat per valor d’11.000 milions d’euros. I els Estats Units, alhora que donen al president Putin algun toc d’atenció, hauran d’esforçar-se a no oblidar que -com diu l’analista Roger Cohen- des del 1945 la prosperitat dels EUA està lligada a les llibertats d’Europa.
