No seria gens estrany que alguns dels milicians russòfons de l’est d’Ucraïna que Vladímir Putin va estar encoratjant durant setmanes anessin demà a votar maleint el president rus. No és apropiat dir que Putin s’estigui arronsant, però tot fa pensar que dimecres va posar el fre a l’escalada dels últims mesos per evitar donar l’empara del Kremlin als referèndums autodeterministes de Donetsk i de Lugansk previstos per demà.
Amb tot: ¿som davant d’un autèntic gir estratègic de Putin? ¿O només es tracta d’un moviment tàctic per guanyar temps i apaivagar el bloc occidental i l’OTAN, que se’l miren de reüll i amb malfiança? L’alè de legitimitat que s’haurien atribuït les milícies russòfones amb una consulta beneïda per Rússia hauria xocat frontalment amb la legalitat de les eleccions del 25 del maig convocades pel govern provisional de Kíev, i que Putin ha acabat acceptant. ¿Gir, doncs, estràtegic o moviment tàctic? D’entrada no es veu Putin ni el seu entorn econòmic i diplomàtic entusiasmats per ocupar regions ucraïneses de l’est i del sud, per establir-hi un protectorat o un estat fantasma tan inviable com el de la República Sèrbia de Bòsnia.
Un pla per a Ucraïna
Sigui estratègia o tàctica, el que sembla que Putin continua tenint clar al cap és negociar la federalització d’Ucraïna des d’una posició de força, seient si cal -i si pot- representants de les milícies a la taula d’una nova edició de les converses de Ginebra. Això sí que afavoriria la pressió cap a un federalització asimètrica compatible amb la integritat territorial ucraïnesa més que no pas uns referèndums tècnicament poc fiables. Kíev continuaria sent el titular de la sobirania, hauria de fer-se càrrec de la complicada reconversió industrial que necessiten les regions de l’est d’Ucraïna i hauria de respectar el blindatge de les competències d’educació, llengua i cultura, de les quals el Kremlin es reservaria la vigilància. El desplegament dels inspectors de l’OSCE faria la resta: supervisar les eleccions del 25 de maig, les reformes constitucionals que se’n derivarien i l’organització del referèndum o dels referèndums que culminarien el procés. Alhora, pacificarien un país sacsejat per gairebé sis mesos d’enfrontament civils.
Aquesta etapa en què la política, la diplomàcia i la mediació substituirien la violència, Putin l’aprofitaria per blindar la neutralització d’Ucraïna. Per fer-ne una autèntica “finlandització” i, un cop més, entronitzar el Kremlin com a garant de les essències eslaves i els interessos euroasiàtics.
Xifres que comencen a cremar
Aquest cop Vladímir Putin sembla calcular bé els tempos i administra els ritmes més encertadament que durant la setmana del 17 al 23 de febrer, quan va encomanar a l’aleshores president ucraïnès, Víktor Ianukóvitx, el desmantellament de la plaça Maidan i la pacificació de Kíev, que se li acabarien girant en contra. Ahir, a Crimea, Putin commemorava la victòria contra Hitler amb exaltació nacionalista, però el 6 de juny vol ser a les platges de Normandia al costat de Barack Obama per rememorar els 70 anys del desembarcament aliat. Putin sembla disposat a contemporitzar, un cop aconseguits objectius geoestratègics que li han donat una gran popularitat, i necessita centrar-se en les xifres econòmiques, que li arriben cada cop més calentes. Segons el Centre d’Estudis Estratègics Internacional de Washington, comencen a cremar: l’evasió de capital a Rússia en aquests últims mesos podria arribar als 150.000 milions de dòlars. Putin sap que la gran majoria de la societat russa que li ha donat suport no la pot alimentar durant molt de temps amb autocomplaences contemplatives de mapes i banderes. Ni amb cerimonials ètnics i patriòtics.
