ARGENTINA

Els barris privats i blindats proliferen a Buenos Aires

La inseguretat crea un model de ciutat basat en la vigilància total

Diumenge d’hivern austral a Nordelta, una localitat residencial situada a 40 quilòmetres de la ciutat de Buenos Aires. Per tot arreu s’ensuma l’olor de carn a la brasa, el ritual que compleixen cada cap de setmana els argentins en el tradicional i típic asado. Mentre la carn es fa a foc lent a la barbacoa, els nens corren amb bicicleta o amb patins pels carrers d’un dels barris d’aquest municipi, en total llibertat. Som en un country, urbanitzacions en expansió a l’Argentina tancades i amb vigilància a tot el recinte, on les famílies que fugen de la ciutat troben aixopluc davant la creixent inseguretat. Les taxes de criminalitat a la capital dupliquen les de Nova York, segons dades del ministeri de l’Interior del 2012, que subratllen que els homicidis tripliquen la mitjana europea, amb dues morts diàries.

Però a Nordelta no hi ha rastre de les estadístiques. Tot sembla idíl·lic: les cases són modernes i espaioses, amb jardí. Hi ha zones verdes i camps de futbol de gespa natural. Aquí, els nens juguen al carrer, entren i surten de casa i deixen les bicicletes sobre la gespa, com a les pel·lícules.

Nordelta, al nord de la capital argentina, és el barri més gran tancat i vigilat amb seguretat perimetral de l’Argentina. Hi viuen 30.000 persones i hi ha 5.000 cases construïdes. I segueix en expansió. “Nordelta va néixer el 1998, i amb les cases que ara mateix hi ha projectades i en construcció estimem que arribarem a les 80.000 persones”, expliquen els impulsors d’aquesta ciutat poble, que té, fins i tot, un hospital, cinc escoles, restaurants, hotel i un gran llac per navegar. El complex és el paradigma del luxe, però són desenes les petites urbanitzacions als afores de la capital federal argentina que tenen seguretat a tot el perímetre, reforçada amb vigilants armats.

Els countries o urbanitzacions privades van néixer durant la dècada dels anys 70 com a espais de lleure, esbarjo i oci no gaire allunyades de Buenos Aires. Pensades principalment com a segones residències, ocupen normalment parcel·les d’entre 500 i 1.000 metres quadrats, on els propietaris han aixecat habitatges per passar-hi els caps de setmana i les vacances envoltats de zones verdes i espais comuns.

Però aquestes residències són cada vegada més el refugi de milers d’argentins que miren d’escapar-se de la inseguretat, la violència i la delinqüència que assetgen Buenos Aires i la seva àrea metropolitana. La inseguretat ha anat creixent fins al punt que molts barris tancats i urbanitzacions privades han sumat, als seus serveis habituals de vigilància i alts murs, escoles i altres serveis com a valor afegit.

“Els nens que hi viuen no necessiten sortir per res de la seva bombolla, ja que ho tenen tot allà dins”, explica Sandra Ziegler, investigadora en educació i autora de l’estudi L’educació de les elits, en el qual aborda aquesta qüestió.

Generació desubicada

De fet, a l’Argentina ja es parla de la irrupció de “la primera generació de nois country ”. Nens que sempre han viscut en captivitat i ara, amb 18 anys, creuen els murs de seguretat de les urbanitzacions per buscar oci nocturn i per anar a la universitat o a treballar.

“Molts nens han estat criats en aquests espais perquè tinguin por de la gent normal i corrent, i és per això que alguns discriminen molt i alhora se senten discriminats”, opina la periodista Carla Castelo, autora del llibre Vidas perfectas: los ‘countries’ por dentro.

Una pel·lícula argentina que precisament retrata la vida en aquestes bombolles socials en expansió, fruit de la violència i la inseguretat al país sud-americà, és Las viudas de los jueves, del director Marcelo Piñeyro, interpretada, entre d’altres, per Leonardo Sbaraglia, Héctor Alterio i Juan Diego Botto.

Més continguts de