L’oasi i les tres ciutats de Marràqueix (1935)

De la crònica d’Aurora Bertrana (Girona, 1892 - Berga, 1974), a 'La Publicitat' (28-VIII-1935). La més activa i brillant de les reporteres viatgeres del seu temps, feminista i lliurepensadora, Bertrana escrivia amb una prosa genuïna, particularment rica en lèxic, sobre les seves estades al Marroc, com en aquest cas, o a la Polinèsia, com en peces ja publicades en aquesta secció.

Després d’una immensa plana erma i pedregosa, que és un preludi del desert, el meu esguard lassat entreveu enfront de la ruta rectilínia, lluny, molt lluny, un núvol blau a ran de sòl. Podria creure’s un miratge format per l’evaporació d’aquella terra rogenca castigada per un sol roent. Però el núvol blau es va canviant en verd i poc a poc destrio l’encís maragdí de l’oasi. És Marràqueix, la capital del sud, la roja ciutat dels sahàrics, rival de la burgesa Fes. En atansar-nos-hi no descobrim sinó els palmerars immensos que la volten, i el pas feixuc i harmònic dels primers camells. A mesura que l’automòbil s’endinsa per les primeres avingudes urbanitzades, neix la inevitable desil·lusió, la recança inútil dels anys occidentals imprimint petges destructores damunt la terra d’Àfrica. Som al Gueliz, la moderna ciutat de les acàcies florides de blau-cel, de les cases de quatre pisos, de les vil·les amb geranis i baladres; [...] Tot d’una ens bot el cor. Una impressió pregona, un encís inesperat ens amara: la Kutubia, el minaret de la qual enlaira els seus setanta metres pel damunt de jardins i muralles. Entre ell i nosaltres, però, s’interposa aquesta feixuga muralla de trenta quilòmetres de volt, feta de terra batuda. Set portes ogivals la travessen. Mil torres emmerletades, la guarden. I a la posta de sol, el rosat dels materials s’aviva tant que hom comprèn el motiu que ha florit per la ciutat. L’anomenen Marràqueix, la roja. [...]. Fou aquí on vaig adonar-me dels violents contrastos que caracteritzen el pur Marroc. Entre els jardins més encisers s’amaguen les misèries més horribles. Els palmerars, els olivets, les vinyes, componen aquest grandiós oasi, barrejant-se amb camps de blat i d’ordi, de tarongers i magraners. Però tota la benedicció de verds, severs o tendres, blavencs o argentats, amb taques roses i grogues de flora i de fruits, s’aturen al començament de la Medina. [...] Totes les rutes del sud, des del fons del Sàhara, desemboquen a la plaça Djemàa El Fna. Han travessat l’imponent massís de l’Atles, han serpentejat per l’inhòspit Cled, s’han rostit i han bleixat damunt les arenes roents, afanyosos de guany, d’amor o de glòria. I ara els veureu ací –uns deu mil forasters diaris– barrejats amb els ciutadans, no menys ambiciosos, tossuts i constants que els indígenes. I tota aquesta gent va i ve entre tresors i ruïnes, entre refinades estances i cofurnes rònegues, entre tombes de sants i pilots de fems... Alternant l’oració amb el negoci, la política amb la luxúria! [...] Al costat de la Medina, un quadrilàter de dos quilòmetres per dos i mig recolza la Mellah, l’important barri dels jueus, la tercera ciutat de Marràqueix. [...] Al redol s’estén la plana desèrtica, l’Atles s’aixeca al fons blanc i blau. Un cel puríssim, que és el tresor dels africans, ho cobreix tot. Moisés, Mahoma i Jesucrist, agermanats i comprensius, regnen damunt les tres ciutats de Marràqueix.