Els límits de l’humor
Els programes polítics del dissabte a la nit de les televisions espanyoles, La Sexta noche i Un tiempo nuevo, clamaven contra Guillermo Zapata, nou regidor de Madrid, que el 2011 en el seu compte de Twitter havia fet uns acudits d’humor negre sobre l’Holocaust i un altre sobre Irene Villa, víctima d’ETA. Aquests són els tuits de la polèmica: “ ¿Cómo meterías a cinco millones de judíos en un 600? En el cenicero ”, i “ Han tenido que cerrar el cementerio de las niñas de Alcàsser para que no vaya Irene Villa a por repuestos ”. Jutgeu vosaltres mateixos.
La majoria de tertulians n’exigien com a mínim la dimissió o la destitució fulminant quan no feia ni 12 hores que ocupava el càrrec de regidor de Cultura i Esports de l’Ajuntament de Madrid. Tot molt ponderat. El primer marró per a Manuela Carmena. Un acudit de mal gust és molt pitjor que ficar la mà a la caixa, utilitzar una targeta black o practicar el nepotisme, això ho sap tothom. Que nerviosos que estan alguns, no? Segurament, molts d’aquests mateixos tertulians, molt indignats i sobreexcitats, haurien anat a la manifestació de París en suport a Charlie Hebdo si els haguessin pagat el viatge. Eduardo Inda, el primer i en classe business. Paradoxes de la vida i de l’humor. La coherència de tertulià de guàrdia.
Llibertat d’expressió. No és igual per a tothom, això també ho sap tothom. Hi ha diverses vares de mesurar en funció de la conjuntura política i del color polític de qui fa les bromes. En tot cas, aquests fets tornen a posar sobre la taula els límits de l’humor. ¿Es pot fer broma de tot i de tothom? La teoria i les lleis diuen que sí, però la realitat va per una altra banda i en tenim exemples a cabassos, per desgràcia, i també a casa nostra. Aquesta mateixa temporada, alguns van intentar condemnar el Polònia per una paròdia brillant de Mariano Rajoy i El hundimiento. Cal partir de la base que quan fas determinat tipus d’humor, més aviat àcid i crític, sempre ofens algú. És inevitable, va amb l’ofici. L’humor té un punt de provocació, de ruptura, de transgressió que fa que no resulti còmode per a tothom. Ara bé, tampoc val tot. El límit, i això no sempre és fàcil ni científic, hauria de ser el sentit comú. I errar és humà.
Val a dir que hi ha diversos col·lectius que són especialment bel·ligerants contra els humoristes quan els toquen la crosta: els defensors a ultrança dels animals, els polítics corruptes, els paladins antivacunes, els ultracatòlics, els talibans independentistes, els espanyolistes irredempts i els militants armats de la lactància materna. Tota aquesta colla han de saber que no cedirem. Com no van cedir en Pepe Rubianes o el Perich. Ens voldrien mesells i súbdits. Acrítics. Obedients. Cada dia tinc més clar que sempre és millor demanar perdó que demanar permís.
