La idea que, d'alguna manera, l'home perduri fins a acabar de fer el que no ha fet en vida no sembla pas vana. En tot cas, aquesta perdurabilitat, si parlem de Fernando Pessoa (1888-1935), manté la seva vida en reculls tan poc convencionals com Escritos sobre genio y locura . Ignoro si el geni és independent al seu reconeixement, a l'alteritat immediata que l'accepti, a l'atzar patològic o al trànsit acadèmic. Sigui com sigui, en aquest volum artificiós i heterogeni hi descobrim amb substància com el geni i la dèria eren estats connaturals en Fernando Pessoa. Només recomanaria l'adquisició d'aquest llibre a un parell d'amics i als vius obsedits per les obsessions de Pessoa, donat que la lectura dels Escritos sobre genio y locura pot produir un cert estat de fatiga, amb puntuals trencaments excepcionals, tot s'ha de dir.
Tanmateix, l'avorriment té dues cares, aquella somrient que marxa plegada amb un senyor anomenat interès i profit, i una altra que, de fet, podem obviar-la. Si l'avorriment fos la mesura de totes les coses tocades de pensament i literàries ja podríem llençar a les escombraries els llibres d'uns quants mestres primordials; posem per cas Immanuel Kant o Hermann Broch i, de passada, també aquest del qual parlem. No cal dir, però, que qualsevol rastellera de textos inèdits de Fernando Pessoa desperten el més gran interès.
Pura humanitat resplendent
Encara textos inèdits de Fernando Pessoa? Doncs, sí. Sembla que el bagul llegendari de Pessoa encara brolla a pler. Escritos sobre genio y locura és un volum embastat de fragments, una mena de Llibre del desassossec amb un fil temàtic que li atorga certa unitat. Aquest fil relliga tot allò que va escriure el poeta i que té a veure, més o menys, amb la genialitat, la bogeria, la degeneració i la psicopatologia. Passatges, notes breus, esquemes, classificacions, idees per a futurs assajos, quaderns, escolis, comentaris, cartes... Gairebé tot fragmentari, apunts, indicis, un munt de camins oberts. Cal remarcar que l'afany del jove Fernando Pessoa en aquests textos era bàsicament el de reflexionar, en un sentit científic més que poètic o literari, i aquesta inclinació potser sigui un llast per al lector més mundà; probablement hi trobi a faltar aquell valor majúscul de Pessoa, l'element líric, l'aura profunda i poètica que destil·len molts dels seus prodigiosos escrits.
El contingut, de fet, no deixa de ser sorprenent i extravagant. Pessoa parteix de la tesi que el geni sorgeix d'alguna patologia: "El geni no és una cosa normal. Si no és normal, llavors és anormal. I si és una anormalitat psíquica, llavors, és bogeria. El geni, per ser geni, és bogeria". Un exemple: "La base del geni líric és la història", fent referència a Shelley, Byron i Shakespeare. Quan hi ha pel mig escriptors i literatura apareixen les seves millors intuïcions. El cas d'aquests esbossos és que mostren la sinuositat mental de Pessoa, un vaivé que va de l'obvietat més comuna a la qualitat més brillant del geni; pura humanitat resplendent. La compilació, tal com hem dit, és completament heterogènia i estranya, a cops decebedora, a cops esplèndida. Em remeto al contingut: " Epatología ", " El disturbio mental de Jesús ", " Bandarra ", " Fragmentos de algunas producciones sociopolíticas "...
En tot cas voldria destacar el recull final de textos d'aquest volum publicat per Acantilado, de caràcter autobiogràfic i agrupats sota el lema " Autopsicografía ", que són magnífics de debò, on hi trobem la gènesi dels imperibles heterònims i semiheterònims del gran fingidor que va ser Fernando Pessoa: Vicente Guedes, Alberto Caeiro, Ricardo Reis, Álvaro de Campos, Antonio Mora i Bernardo Soares, entre d'altres.
