"Quan em van dir que em donaven el Goncourt em vaig prendre la notícia amb molta calma. No va ser fins que vaig trucar a casa i vaig parlar amb els fills que les llàgrimes em van començar a córrer galta avall", explica l'escriptor Alexis Jenni. El premi Goncourt és una benedicció de prestigi, una projecció important de l'obra guanyadora i del seu autor i aconsegueix vendes elevadíssimes: Michel Houellebecq ha col·locat més de mig milió d'exemplars d' El mapa i el territori ; Marie Ndiaye va repetir xifra amb Tres dones fortes , i Jonathan Littell va superar els 600.000 exemplars de Les benèvoles . Houellebecq assegurava aquest dimecres que el seu Goncourt no li ha canviat res, i afegia que, de fet, no canviaria res fins a la seva mort: "Houellebecq no podrà deixar de ser mai Houellebecq. En el meu cas, jo he passat de res a tot: el llibre ha estat un gran accelerador de relacions. Ara em puc presentar a qui vulgui ràpidament... A banda d'això, el fet de ser publicat per Gallimard és un honor: quan penso que formo part del mateix catàleg que Aragon i Proust, se'm posa la pell de gallina".

Nascut l'any 1963 a Lió, Jenni ha publicat la seva primera novel·la, L'art francès de la guerra (Edicions 62 / RBA), poc abans d'arribar a la cinquantena. "Mentiria si digués que és la primera novel·la que escric. Fa més de dues dècades que em barallo amb els meus projectes: primer van ser contes; després, novel·les", diu abans de recordar que el que havia de ser el primer llibre va passar per quinze editorials, i totes van refusar-ne la publicació. Jenni assegura que no es va desanimar: "Hauria pogut continuar escrivint tota la vida, fins que morís".

Quan va començar a treballar en L'art francès de la guerra , el llavors professor d'institut es va retrobar amb les lectures d'aventures de la infantesa. "Aquest gènere sempre m'ha cridat molt l'atenció. De petit imaginava batalles amb soldats de joguina, llegia moltes novel·les d'aventures i també en veia pel·lícules -fa memòria-. Al llibre volia combinar aquest esperit amb l'anàlisi, la reflexió i el comentari, sense que això fes perdre l'atenció per la història, que volia que fos llegida amb interès i quasi amb addicció, com passa amb les novel·les de gènere". La novel·la, de gairebé 600 pàgines, arrenca amb un personatge de qui no sabem el nom, l'edat ni cap característica física. El seu únic interès és aconseguir escaquejar-se de la feina, passar unes quantes hores amb l'amant i seguir fil per randa la guerra de l'Iraq de l'any 1991. "El personatge remarca que és la primera vegada en dues o tres dècades que es parla de la participació francesa durant una guerra -diu Jenni-. El narrador s'adona que l'exèrcit, amagat i marginat de la societat fins llavors, torna a renéixer. Un dels punts de partida del llibre era la següent pregunta: per què no se n'havia pogut parlar, de l'exèrcit, fins llavors?" El personatge no triga a trobar-se amb un exmilitar, Victorien Salagnon, que començarà a esquerdar les seves conviccions a partir de la narració del pas per la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial i la participació posterior en dos conflictes colonials de gran complexitat: la guerra d'Indoxina (1946-1954) i la guerra d'Algèria (1954-1962).

Colonialisme i nacions

" L'art francès de la guerra no és, ni molt menys, una novel·la autobiogràfica, però comparteixo algunes de les característiques amb el narrador -diu l'autor-. Vaig créixer en un entorn de classe mitjana i la meva família era socialdemòcrata. Igual que el personatge, jo també em vaig demanar per què hi havia tant de rebuig social cap a l'exèrcit, si en països com els Estats Units estan perfectament integrats. Investigant el tema vaig adonar-me que, d'alguna manera, plantava cara a l'ambient antimilitar en què havia estat educat".

Salagnon té el do de poder pintar: "La seva mà veia com un ull, i el seu ull podia tocar com una mà. Allò que veia ho podia tornar a traçar amb tinta, amb pinzell, amb llapis, i reapareixia en negre damunt un full blanc". Mentre prova de transmetre la seva habilitat al narrador del llibre, les seves vivències bèl·liques van apareixent. Si com a membre de la Resistència es dedica a lluitar contra la invasió nacionalsocialista, a Indoxina li toca reprimir el Vietminh, la lliga per la independència del Vietnam: en pocs anys, canvia la protecció del territori francès per una sagnant exhibició colonialista. "La guerra d'Indoxina és molt poc coneguda, a França -explica Jenni-. Encara ara hi ha molt pocs llibres d'història disponibles. Sobretot hi ha bibliografia de testimoniatge, que observa el conflicte des de l'estranyesa i l'exotisme. El que jo volia era viatjar des d'aquest punt de vista exòtic fins al colonialisme de gran violència. Salagnon passa de ser un heroi a ser escòria". La caiguda del militar, tot i ser atenuada per un amor de nom un pèl evident, Eurydice, arriba al seu màxim de cruesa durant la guerra civil d'Algèria. El Front Nacional d'Alliberació se les va tenir amb les tropes franceses per aconseguir la independència, però també a dins del país hi va haver confrontació entre els pied-noirs -el milió d'europeus que hi residien- i la majoria algeriana musulmana. "Un dels punts sensibles del llibre és la identitat nacional -diu l'escriptor-. El debat sobre la identitat és absurd. O ho acaba sent. Qui és francès i qui no? La resposta és molt difícil i varia segons cadascú. Un dels problemes que arrosseguem a França és que la ferida oberta durant guerres com la d'Algèria encara no s'ha tancat". "França és únicament l'ús del francès", diu el narrador: aquesta és una de les úniques respostes que aventura sobre el trencaclosques nacional.