Un narrador a qui li acaben narrant una història. Així va escriure Stefan Zweig la coneguda novel·la Vint-i-quatre hores amb una dona , que Jaume Vallcorba va editar el 1996 a Quaderns Crema, en traducció d'ell mateix. El llibre, una joia més de Zweig, m'ha caigut ara a les mans. No em puc resistir de comentar-lo, igual com tants no s'han resistit de portar-lo al cinema.

El primer cop de puny moral ens el propina Zweig molt al principi, quan el protagonista-narrador, instal·lat en una petita pensió de la Riviera, debat amb els comensals el cas de la desaparició de la dona d'un estadant, que ha fugit amb un jove seductor. Ell s'hi mostra comprensiu, cosa que provoca la indignació del grup. Davant la censura dels interlocutors, es defensa: "Personalment, em causa més satisfacció comprendre els homes que jutjar-los". Chapeau .

Però tot això passa ben a l'inici, perquè molt aviat el llibre fa un gir curiós. Una vídua anglesa, madura però bella, Mrs. C., agafa les regnes de la història per explicar una seva experiència, el que li va passar un dia llunyà a Montecarlo, fa vint-i-quatre anys. Mrs. C. de cop veu en aquest home que no jutja el confident que mai havia trobat, i sent la necessitat imperiosa d'instal·lar-se a la seva habitació i contar-li fil per randa el misteriós episodi del seu passat, que naturalment no revelaré.

L'entrada ja és prometedora, tot i que només sigui mig veritat: "Les veritats a mitges no tenen cap valor. Només en tenen les senceres. M'esforçaré tant com pugui a no amagar res, ni a mi mateixa ni a vostè". Però més enllà de la història concreta, el debat de fons té a veure amb la capacitat i la legitimitat de canviar de vida, amb el dret de donar-nos una segona oportunitat, d'esborrar-ho tot i tornar a començar. ¿Els que s'hi atreveixen són bojos o valents? Actuen amb frivolitat? ¿Fan sempre una fugida endavant?

Hi ha, encara, una altra gràcia al llibre relacionada amb "aquella màgica facultat embriagadora que anomenem record". Mrs. C. fa una fugida enrere, cap als seus records encara vius, un record marcat pel vast cromatisme de sensacions, impulsos i replecs del cor. El mateix fet de recordar és una manera de viure de nou, és també un atreviment i és, finalment, un alliberament perquè, al capdavall, "la vellesa no és res més que deixar de patir pel passat".