Que ningú no et salvi la vida està encapçalada per una cita de l'escriptora Flannery O'Connor: "Tant se val el que facis, robar un cotxe o matar un home, perquè tard o d'hora te n'oblidaràs".

O'Connor és un referent des del punt de vista literari: la seva literatura és moral i a mi m'interessa molt. A dins la novel·la hi ha diversos exemples de llibres en què la moral juga un paper molt important: és el cas de Crim i càstig , de Dostoievski, o d' Estranys en un tren , novel·la de Patricia Highsmith adaptada al cinema per Alfred Hitchcock. Un dels personatges de Que ningú no et salvi la vida , en Víctor, en recorda unes paraules que li han quedat gravades: "Tinc la teoria que s'ha de fer tot, abans de morir".

Cadascuna de les quatre parts del llibre està centrada en un perso natge. Tots pateixen força.

La idea motriu de la novel·la és que l'empatia, la pietat i la misericòrdia són l'oli que permet sobreviure i conviure a l'ésser humà. Alguns dels personatges no en tenen, i d'altres la busquen. Lligat a tot això intento recuperar tres temes molt presents en la literatura del segle XIX: la culpa, el remordiment i el perdó.

A L'illa de l'última veritat (Proa, 2010) s'acostava al tòpic del Robinson i al de la suplantació de la identitat a partir d'un personatge que va a parar a una illa deserta i incomunicada. A Que ningú no et salvi la vida , en comptes d'aquesta suplantació identitària hi ha, per una banda, l'afirmació d'un mateix -per part del personatge moribund de l'Enzo-, però també la construcció d'una falsa imatge, representada pel banquer Víctor.

La meva novel·la anterior era un homenatge als llibres d'aventures del segle XIX: salvant les distàncies, pensava en Conrad, Stevenson... Aquí em centro més en la novel·la psicològica, que també va tenir molta importància al segle XIX. Ambiento la història en el nostre món actual, en què gairebé tot s'ha convertit en objecte de consum. La societat occidental que coneixem s'ha construït a partir de la compra i adquisició de les coses. El que té més valor -l'amor, el desig, el respecte- no es pot trobar, a les botigues.

¿És una novel·la escrita des del pessimisme?

No, no. Al contrari. Sóc de l'opinió que la vida permet l'harmonia. Crec en l'amor, l'entusiasme, la cultura i l'esforç. El desequilibri i el malestar no ens vénen de sèrie, en aquest sentit sóc rousseauniana. El problema és que la nostra societat ha creat un món inhòspit. Si la nostra dèria principal no fos la possessió, potser aniríem millor.

L'Enzo, traductor literari, explica al seu millor amic, el banquer Víctor, que té una malaltia terminal. En Víctor, que fa uns anys li va salvar la vida, li reclama el deute pendent amb una petició extrema: que esborri del mapa l'única taca negra del seu expedient.

En Víctor és un personatge plegat als interessos i al càlcul, instrumentalitza les persones: fins i tot els amics i la família. Per a ell, els altres només són mitjans per aconseguir el que vol. Els seus valors tenen a veure amb tenir, no amb ser.

Si pensem en el fet que els banquers han tingut un paper important en la crisi actual, ¿era una petita revenja contra ells, aquest personatge?

Vaig començar a treballar en el llibre abans que la crisi esclatés. Amb L'illa de l'última veritat vaig tenir una altra premonició: vaig pensar en pirates moderns abans que tornessin a estar d'actualitat. I ara m'he inventat en Víctor, que carrega l'instint del mal: se sent culpable del que va fer, però és incapaç d'acceptar la seva responsabilitat.

En un dels moments més importants de la novel·la, unes paraules d'en Víctor resumeixen el relativisme neoliberal: "Les mateixes coses poden ser veritat i mentida al mateix temps; la veritat o la mentida són com els taxis, agafes el que passa quan en necessites un, no t'esperes que passi el que t'agrada més..."

Aquesta frase apareix durant el sopar al restaurant japonès amb la seva dona. En aquest escenari mateix, en Víctor va un moment al lavabo i mentre es renta les mans pensa: "La vida és un cúmul de símbols que no entens". La meva manera d'entendre el món és diferent: molt més moral. Defenso l'existència de valors i principis. A diferència d'en Víctor crec que s'ha de distingir entre el bé i el mal i la nostra conducta pot afectar molt més del que pensem el nostre entorn. Hi ha dues maneres principals d'enfrontar-se a la vida: l'acaparadora i la que procura empatia.

Abans de morir, l'Enzo adreça una carta a la seva filla, la Berta, perquè l'obri al cap de vint anys. La lectura d'aquestes línies pot capgirar la vida de la noia.

El mateix dia que rep la carta també aconsegueix Crim i càstig . A Raskòlnikov la vida li canvia per una acció, l'assassinat d'Alena Ivànovna. A la Berta aquest canvi li arriba a través de la carta. Amb aquest gest volia donar importància a la lletra impresa, a la cultura, a la paraula, a la transmissió i a la memòria. La carta representa també la memòria històrica: la necessitat de transmetre les disculpes i el perdó.