Mas desconcerta, Sant Jordi és la resposta. L'editorial d'Antoni Bassas

Ahir no només va ser Sant Jordi, sinó que va ser un gran Sant Jordi. Sí vostè és un d’aquest ‘expats’ que veu aquests editorials des de fora de Catalunya, deixi’m que el colli sentimentalment una mica i li digui que ahir li hauria agradat molt córrer per Catalunya.


Va ser un gran Sant Jordi, pel dia que feia, per les vendes –diuen aquest matí–, per la gentada matí i tarda, per la felicitat general encomanadissa, gens ensucrada, i això que la festa es fa amb una base d’amor de parella. Hi ha una prova del nou per saber si una idea és bona, i aquí els ‘expats’ saben de què parlem: explicar-la a un estranger, a algú que no en coneix les claus culturals. Tu expliques Sant Jordi a algú de fora i se sorprèn, i si el portes aquí un 23 d’abril es meravella. Hi ha pocs mecanismes socials en què la barreja de tradició i negoci funcionin d’una manera tan elegant. Poques festes on no calgui la música, l’alcohol o una victòria futbolera per sortir massivament al carrer a celebrar. Com més anys passen, millor és Sant Jordi. En un país encara convalescent de la crisi, que als darrers 20 anys ha barrejat les pells i els cognoms, on dos milions de persones han votat que volen que Catalunya sigui independent, ahir tothom era al carrer, en pau.  


No es perdin el diari d’avui, que estic per dir que encara és millor que el d’ahir: la crònica de Laura Serra, amb el pòdium de més venuts; la  crònica de Cristina Puig allà on a mig matí firmaven Xavier Bosch, David Trueba i Milena Busquets;  la de Toni Vall allà on triomfava la literatura per a adolescents, amb l’Albert Espinosa de ‘Polseres vermelles’ al capdavant.

No es perdin la crònica del dinar d’Albert Om, ahir, amb Ester Pujol, que després de 20 anys ha deixat el grup 62. Om li pregunta per com han canviat els Sant Jordis en 20 anys, i la primera observació és: “Abans era la dona la qui comprava un llibre a l’home i ara és un regal que circula en totes direccions”.  No es perdin la Moliner escoltant com dos nois planegen falsificar la firma de Ken Follet, i la de Jordi Nopca, que ahir firmava llibre, i  la de Xavier Cervantes al concert de Sant Jordi de l’ARA, amb Mazoni i Mishima, o de  la de Francesc Canosa amb els polítics firmants.


I així, arribaran a la contra, on el gran triomfador del dia, Xavier Bosch, que tenia cues ordenades amb un número de tanda de la gentada que l’esperava, explica les seves experiències d’hores i hores signant. I hi diu: “Però vaig veure també una persona que em va demanar, en veu ben baixa, si li podia dedicar un punt de llibre perquè, si volia menjar, no es podia gastar vint euros en una novel·la”. I acaba: “Vaig veure una dona que em feia dedicar un llibre per a una filla que va morir jove i, després, se’n penedia. Ens vam mirar als ulls i, tant l’un com l’altre, vam retenir l’emoció. Amb cura, i respecte, vam arrencar la pàgina i vam continuar com si res”.


Toni Soler té un moment per a la política, per a Mas atrapat en el seu laberint: el president del dret a decidir i de la unitat sembra dubtes sobre el 27-S i els seus votants no ho entenen. La lògica dels partits s’imposa sobre l’excepcionalitat del moment. Ni Mas, el president de l’oferta unitària generosa, el president imputat per posar les urnes, pot evitar-ho. Però queda molt partit. I Sant Jordi i el país estan vius.

Continuem com si res.

Més continguts de